Article publicat en Levante-EMV en el Dia Internacional de la Classe Treballadora.
Després de 6 anys de retrocessos incessants, amb l’excusa d’una crisi desencadenada per qui sabia que era el moment d’atacar, hem de parar-nos a reflexionar.
Són 6 anys d’escoltar que hem d’apretar-nos el cinturó si volem eixir d’aquest toll; 6 anys d’escoltar que solament amb cadascuna de les retallades podrem reprendre el vol i tornar al tan anhelat estat del benestar/consum del que ens han fet fora; 6 anys dient-nos que cada reforma laboral va a millorar les condicions de treball i fomentar l’ocupació estable… ah no, que això ja ens ho venien contant abans!
Si, efectivament, ja en 1984, immersos en altra greu crisi mal resolta – amb receptes de venda d’allò públic i tancament de grans empreses, a les que hem d’agraïr els presents llots– se’ns parlava de la necessitat de flexibilitzar el mercat laboral per a garantir ocupació estable i de qualitat.
Fins a la reforma del 2011 són ja… tantes que tem oblidar-me d’alguna, però en totes, hagen estat impulsades pel PP o el PSOE, s’hagen pactat amb CCOO i UGT -mai amb un sol- o no, s’haja tractat d’una reforma laboral, o de les pensions amb les quals tant dany ens han fet igualment, ens han assegurat que aconseguirien millores indiscutibles.
Tot i això, totes i cadascuna d’elles ens han portat retrocessos en els drets laborals. Qui espera trobar avui un contracte indefinit? Qui que se li respecte la jornada de vuit hores, els descansos setmanals i les vacances? Quants accepten un contracte encara que no respecte el conveni? A quantes els dóna igual la seua salut, la seua seguretat, amb la condició de trobar un treball que els done almenys per a menjar?
Els últims 6 anys han servit per a posar l’accelerador en un procés que ha anat gestant-se molt abans i en el qual a poc a poc hem anat perdent tots eixos drets que amb tant esforç, lluita i coratge van anar assolint els que ens van precedir, drets que es van guanyar amb la sang i la suor de generacions.
Fa molt més de 6 anys que des de CGT venim denunciant una situació ja insostenible per a moltes persones; que els cants de sirena de “Espanya va bé” no deixaven veure la realitat a la majoria; que no notàvem que els salaris eren cada vegada menors perquè els productes vinguts de països on l’explotació arribava a l’esclavitud ens permetien seguir consumint; que ja la generació més jove es resignava a ser mileurista a pesar de ser la millor formada de la nostra història, temps que les polítiques de desmantellament del teixit industrial era emmascarat pel treball en la construcció, efímer, especulatiu i antiecològic.
Però avui s’ha fet palés que aquest sistema no serveix, que la resposta ja no pot ser una nova negociació, una millora o un retrocés, sinó la construcció d’una nova societat lliure i solidària, caminem aquest 1r de maig cap a la revolució social: Dignitat i Lluita.
Emilia Moreno
Secretària General CGT-PV
