Ana Belén Martínez: “Reconstruir la consciència de classe és el punt de partida per a prendre part activa del canvi necessari”

Entrevista amb la nova Secretària General de CGT-València publicada en“Notícia Confederal” Abril 2019

Triada recentment màxima responsable de la Federació Local de València, la nostra entrevistada representa a una generació educada en la possibilitat de trencar motles. Malgrat haver crescut en un període infaust en el qual els poderosos quasi van convéncer que la història i la lluita de classes estaven liquidades, l’accés al coneixement, la pràctica del pensament crític, la llavor ideològica dels lluitadors de la Transició, així com un ensenyament renovador i més igualitari van propiciar compromisos de nou tipus com el d’Ana Belén.
Irreverent des de la seguretat que atorga qüestionar radicalment la injustícia, pugna per posar potes enlaire la lògica de la dominació en tots els àmbits de la seua activitat quotidiana.
Contra el patriarcat, el neoliberalisme i l’oblit de la força real de la classe treballadora, Ana Belén exposa claus de la lluita per un futur de vida en un planeta que, de no canviar el rumb, corre el risc de convertir-se en distopia. En l’objectiu de la utopia, la CGT juga el paper d’eina imprescindible.

Explica’ns per favor qui ets.
Vaig nàixer un 26 de juliol de 1979 a l’Hospital General de València. He viscut la major part de la meua vida a Xirivella, un poble dormitori amb un alt percentatge de població immigrant, quan jo vaig nàixer immigració d’altres territoris del país, i en l’actualitat d’altres nacionalitats. Sóc la segona generació d’immigrants andalusos.
Els meus pares pertanyen a famílies humils emigrades en els anys 40 i 50 del món rural a l’urbà a la recerca de millors oportunitats. Tots dos tenen estudis primaris, incorporant-se al món laboral a primerenca edat. En el si de la meua família, tant la nuclear, com l’extensa, podríem dir que la política ha sigut un tema obviat, i si bé han sigut votants d’esquerres, no recorde cap mena de debat que m’haja donat pistes sobre les tendències polítiques familiars.
No obstant això, serà als catorze anys i coincidint amb la meua entrada en l’institut quan comence a vincular-me amb el món associatiu en el marc de Cases de Joventut. Als setze anys al costat d’uns amics, creem la primera associació ecologista a Xirivella, ja teníem la necessitat de mobilitzar a la societat per a canviar el món. Als díhuit anys vaig decidir fer-me vegetariana, una decisió radical però necessària per a la meua coherència. En contra de tots els consells per part del professorat, en lloc d’estudiar Dret, vaig optar pel Treball Social. Sempre em vaig mantindre vinculada al món associatiu, i vaig compaginar els meus estudis amb la militància en l’acció social, en aquest cas amb el col·lectiu de migrants. Després d’exercir uns anys com a treballadora social tant amb el col·lectiu d’immigrants com en el de la Prevenció Comunitària, vaig decidir continuar formant-me. Vaig cursar la llicenciatura d’Antropologia Social i Cultural a Granada on vaig viure quasi quatre anys.
Vaig tornar a València amb la intenció de preparar-me l’oposició com a docent del Cicle formatiu d’Integració Social, no obstant això, per diferents circumstàncies vaig acabar presentant-me a les oposicions de Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana.
L’entrada a l’empresa va coincidir amb la meua maternitat i m’he dedicat durant set anys a compaginar el meu treball a jornada completa amb la criança.
Fa ara quatre anys que uns companys van començar a organitzar-se per a crear la CGT en FGV, i com sempre succeeix, em van preguntar i per una qüestió, una vegada més, d’intentar donar més pes a la coherència que a les contradiccions, vaig decidir prendre part activa de la què era la meua realitat.
Podríem dir que fins ara en la meua vida he procurat formar part activa, al costat d’altres persones, de la meua realitat més immediata, allà on he estat, intentant aportar els meus coneixements.
Sincerament, la meua trajectòria activista mai fins ara havia tingut relació amb el món sindical, tampoc havia tingut una estabilitat laboral fins al moment del meu ingrés en FGV.

Com arribes a la CGT i per què?
Fa aproximadament cinc anys, un grup de companys i companyes es va unir amb la intenció de presentar-se per la CGT en les eleccions sindicals d’FGV i em van proposar unir-me al projecte. Si bé la meua intenció no era altra que la de donar-los suport i no involucrar-me, he acabat prenent part activa. Em resulta difícil mantindre’m al marge del que ocorre al meu al voltant i una vegada coneixes de prop la teua pròpia realitat i identifiques les diferents problemàtiques, causes i possibles conseqüències, sempre en relació a un marc més extens, és difícil continuar mirant cap a un altre costat.

Des del mes de febrer ets la Secretària General de la Federació Local de València, prens així el relleu d’Ismael Furió, actual Secretari General de CGT-PV. Explica’ns què et va portar a decidir assumir aquesta responsabilitat.
Assumisc la responsabilitat perquè m’ho demanen. Vinc del món associatiu i crec que les persones que militem tenim dret a fer un pas arrere, igual que crec que s’ha d’assegurar la vida de les organitzacions amb els relleus generacionals. El fer el pas cap avant en el meu cas, ha sigut per una qüestió de responsabilitat i de compromís amb l’organització. És necessari que no es personifiquen els càrrecs, la necessitat és d’un nucli dur, sa, capaç d’organitzar i dinamitzar.

Ens pots esbossar les principals línies d’acció que heu traçat el nou equip per al sindicat a València?
El nou equip de la Federació Local de València té una composició equilibrada tant en el que a gènere es refereix com quant a experiència en l’organització, i aquesta circumstància la valore positivament. Considere important que els equips es renoven i que es complementen les noves idees i inquietuds amb l’experiència i el bagatge.
Aquest nou equip porta poc temps i fins ara hem tractat de fer un diagnòstic de la situació actual de la nostra organització en l’àmbit local.
Com a principals i més immediates línies d’actuació són les de solucionar certes manques i problemàtiques del nostre edifici que requereixen d’una intervenció. Per a això estem mantenint contactes amb el Ministeri, amb la finalitat de donar solucions amb la major urgència que la burocràcia ens permet.
D’altra banda, i al marge de mantindre les línies d’acció social que ens defineix com a organització, aquest equip té com a objectiu principal dedicar més recursos a les problemàtiques laborals. Per a això, no solament és necessari que hi haja un equip amb una bona salut, sinó dinamitzar l’estructura dels diferents sindicats.
Tenim per davant molt treball, també il·lusió, però perquè totes dues coses no es diluïsquen i no perdem el nord, anem abordant el treball des de la consecució d’objectius específics, les dinàmiques i tasques quotidianes contribueixen a desorientar-te i et deixen la sensació de no avançar, encara que siga només una sensació.

Pertanys al que podríem denominar una generació frontissa: filla dels qui en la seua majoria van combatre el franquisme i tenien un projecte de societat, una mica més major que una altra generació caracteritzada per la precarietat i la falta de projectes de vida per qüestions materials però també ideològiques, i mare de xiquets fortament tecnologitzats… Com analitzes l’aportació de la teua generació al món actual i què penses dels temps futurs?
Forme part d’una generació que va ser animada a la formació acadèmica amb la perspectiva d’aconseguir una millor qualitat de vida, fugint de la precarietat dels nostres avis i pares. Podríem dir que la major part de la meua generació ens salvem pels pèls trobant un buit en el món laboral, no obstant això, gran part va caure en el parany de pensar que això era per sempre.
Vivim en un món fortament tecnologitzat, en el qual si bé les possessions materials continuen manant, continuem confonent preu amb valor, l’acceleració amb la quèhem viscut els canvis i el “creixement” ha contribuït a l’alienació com a classe obrera, com a col·lectiu. Tinc la impressió de que cada vegada estem més prop del precipici com a societat en la qual l’esgotament dels recursos serà determinant. La tecnologia, pot continuar contribuint a aqueixa alienació contribuint a l’individualisme que ha definit a la nostra generació o bé a tot el contrari, a crear xarxes, i no xarxes socials artificials, etèries.
D’igual manera ocorre en el món laboral, depén de com juguem les cartes de la tecnologització pot contribuir a alliberar-nos o a esclavitzar-nos encara més. La clau que siga d’una manera o una altra ens la dóna la nostra capacitat de recuperar i aprendre les lliçons que la nostra història més recent ens ha deixat, només des de la consciència de classe, la nostra capacitat d’autoorganització i mobilització serem part activa del nostre present i futur.
La meua responsabilitat respecte a la generació futura se centra en estimular el pensament crític i la consciència social des d’una posició de responsabilitat amb l’entorn, amb el nostre món, però no solament nostre. Intente no oblidar d’on vinc.

I el fet de ser dona, què determina en tot això?
Igual que em recorde d’on vinc, sóc molt conscient que ser dona comporta trobar més pedres en el camí, i que el número i la grandària de les pedres dependrà d’on hages nascut i a quina classe social pertangues. I és en aquesta vulnerabilitat, no feblesa, on tenim la força.
El fet de ser dona, en el meu cas, em procura una altra perspectiva amb la qual mire i visc la meua realitat, així com un altre sistema de valors.

Quin balanç fas de les Vagues Generals Feministes que han tingut lloc en l’Estat espanyol en els últims dos anys
Estic feliç d’estar vivint aquest capítol del moviment feminista. Les dones estem demostrant una vegada més la nostra capacitat per a unir-nos, deixant a un costat el que ens separa com a individus, la nostra capacitat d’ autoorganitzar-nos i mobilitzar-nos.
Es parla que el moviment feminista puga morir d’èxit. Crec que és necessari anar abordant les diferents problemàtiques que hem tret a la palestra des de l’acció. Com a sindicat tenim un paper molt important, començant per impulsar els plans d’igualtat en les empreses i atacar la precarització dels sectors més feminitzats.

A quins obstacles principals ens enfrontem la classe treballadora? Parla’ns per favor de la teua experiència com a Delegada d’FGV, un sector essencial, el del transport públic, que viu la tensió entre les polítiques privatitzadores i les que defensen la pervivència d’allò públic.
El principal obstacle al qual ens enfrontem és al de reconstruir la consciència de classe. Aquest concepte, que per a molts té un regust ranci, és el punt de partida, mirem els moviments estudiantils, el moviment feminista, el sentiment de grup és el punt de partida per a prendre part activa del canvi, aqueixa és l’acció directa.
Ens hem acostumat a la societat dels serveis i un sindicat no deu ser una agència de viatges o una gestoria amb infraestructures burocratitzades, que funcionen i depenen del mateix sistema, entenent aquest com les estructures de poder, que ens agredeix i empobreix, no solament des del punt de vista econòmic, sinó quant a les nostres capacitats.
FGV no és una excepció a l’exposat. La plantilla està molt atomitzada, venim d’una època de crisi difícil en la qual el sentiment que ha regnat és el del victimisme i ara ens conformem amb recuperar engrunes. Divideix i venceràs.
D’altra banda, com a empresa pública de transport estem vivint una forta agressió de les polítiques neoliberals, vingudes d’Europa i aplicades amb l’únic pal·liatiu de l’eufemisme. No són externalitzacions, són privatitzacions que es duen a terme en nom de la modernització, l’eficiència i l’eficàcia, com si els pilars del new management, eternament “new” foren incompatibles amb “el públic”, quan el que ens ha portat a aquesta situació ha sigut i és una política en la qual s’ha deixat caure a les plantilles en número i formació, buidant de contingut els llocs de treball o simplement deixant-los morir.
Com a treballadors, com a ciutadania, com a responsables de la generació esdevenidora i la seua herència, com a actors socials, hem de tindre clar que això no ens ix més barat, ni a curt, ni a mitjà ni a llarg termini. Els serveis públics, i en aquest cas el transport, ens enriqueix com a societat i suposa l’aposta per la sostenibilitat del nostre món. No entraré en les polítiques de transport d’altres ciutats d’Europa del nord, però no estaria mal dedicar-li una mirada.

Vols afegir alguna cosa més?
La CGT, perquè estic convençuda que només des de l’autoorganització i l’autogestió, podem crear aqueix altre món que tant anhelem. I així entenc l’apoderament, des de la nostra consciència com a classe, des de l’anàlisi i coneixement de la nostra realitat més pròxima i global, i des del desenvolupament de les nostres capacitats.
Si bé, des d’una visió occidental, entenem el món sobre la base d’un sistema de pensament binari, d’oposats, “perquè hi haja poder ha d’haver-hi oprimits”, procure recordar-me i recordar que al “sistema”, al “capitalisme”, al “patriarcat”, a la “mà negra”, cal desgranar-la i posar-li nom concret, identificar-la en les situacions quotidianes per a poder fer-li front. I tot això des de la certesa que la nostra manera d’entendre la realitat i actuar en ella és una construcció social, i consegüentment la podem deconstruir.
No sabem si el canvi vindrà de l’evolució o d’una revolució, i de donar-se aquesta última, potser ve donada pel col·lapse del propi sistema.
Com a organització que ha nascut i s’ha construït des d’uns postulats llibertaris, crítics i de rebel·lia, tenim una gran responsabilitat com a actors i palanca del canvi.

Libertad Montesinos

Equip de Comunicació de CGT-PV