Antonio Pérez Collado: «La resposta d’UGT i CCOO ha sigut de silenci i de submissió al sistema»

Com valores les mesures econòmiques dels governs centrals i autonòmics/regionals?

Sense ser un expert en economia, i tenint en compte la complexitat d’aquesta situació, crec que s’han anat prenent algunes mesures positives, encara que generalment amb retard i perquè l’opinió pública (especialment en les xarxes socials) i els col·lectius organitzats les estaven exigint. En la major part, han estat mesures aplicades pel Govern de Pedro Sánchez, perquè amb l’estat d’emergència l’Administració central ha assumit pràcticament tota la gestió de la crisi.

Com valores la resposta sindical a la crisi (tant la dels sindicats anomenats majoritaris com la dels alternatius o combatius)?

En efecte, jo també separaria el paper d’un i un altre tipus de sindicalisme. La resposta d’UGT i CCOO ha sigut en la seua línia habitual de silenci i de submissió al sistema, aprovant, fins i tot, facilitats perquè grans empreses -amb abundants beneficis declarats- aconseguiren sense cap dificultat l’aprovació d’ERTO innecessaris.

Quant al sindicalisme alternatiu i a l’anarcosindicalisme, l’actuació ha estat més coherent: no van acceptar aquest acord sobre expedients, s’han oposat a la signatura dels mateixos en sectors pròspers i, quan ha sigut possible, han lluitat per a què les empreses complementen (en alguns casos fins al 100%) els salaris dels treballadors afectats (ja que l’Administració paga el 70% dels mateixos durant l’ERTO). En el cas de la CGT (que és el que més conec), s’ha denunciat que moltes empreses obligaven les plantilles a treballar, sense ser una activitat essencial, i que altres que, sent-ho, no lliuraven equips de protecció als treballadors. També es va exigir, fins que fou decretat, que es paralitzara el treball en tots els sectors no imprescindibles, per a un millor control de la pandèmia.

Com penses que ha afectat la crisi als serveis socials?

Si alguna cosa ha posat de manifest aquesta crisi, ha estat la insuficiència de personal i la falta de recursos dels serveis socials; mancances que la professionalitat i la dedicació de les plantilles no ha pogut compensar. Ha quedat palés que les retallades sofertes pels serveis socials, especialment per la sanitat, però també en ajudes als majors, a famílies precàries, etc. deixen el la vulnerabilitat més absoluta les persones amb menys recursos.

Aquestes necessitats d’equips humans i de mitjans tècnics són les que han provocat la gran incidència de la pandèmia al nostre país, la ràpida extensió i el gran nombre de víctimes.

Quines mesures creus que serien necessàries, viables, útils per superar la crisi sense perjudicar els serveis socials i la classe treballadora?

Jo considere que el que ha quedat palés amb aquest drama que estem patint és la imperiosa necessitat d’apostar per allò públic, per destinar més recursos als serveis bàsics: a la sanitat, a l’escola, a les pensions, a l’habitatge social, a l’assistència a persones majors i a famílies sense els recursos necessaris per a portar una vida digna.

Una mesura que ara ja resulta imprescindible és establir una renda bàsica que cobrisca les necessitats de les persones excloses d’un mercat laboral que ja no podrà oferir ocupació a una gran part de treballadors. Altres mesures complementàries per a repartir l’insuficient treball existent i la riquesa creada serien reduir la jornada laboral (a 35 hores/setmana, per exemple) i avançar l’edat de jubilació, com a mínim als 60 anys.

Evidentment això requereix majors ingressos de l’Estat, però ja va sent hora que la banca i les grans fortunes comencen a aportar el que els correspon.

Quines conseqüències pot tenir aquesta epidèmia per a l’economia? Ve una nova recessió?

El primer que cal matisar és que hi ha, com a mínim, dues economies. Hi ha una economia dels autònoms i les xicotetes empreses que s’enfrontaran a una greu situació en els pròxims mesos; és probable que moltes d’aquestes modestes empreses, cooperatives i autònoms es vegen obligades al tancament.

Després estan les grans multinacionals, els bancs i els inversors que eixiran sense dificultat de la crisi i que, a més, aprofitaran la conjuntura per a reduir plantilles, per a arrencar suculentes subvencions i per a quedar-se amb la porció del negoci dels competidors menys potents.

Per descomptat que s’acosten temps bastant difícils, de molta incertesa i de caigudes del consum. Per descomptat que la classe treballadora, que va pagar ja la crisi de 2008 i tots els reajustaments del neoliberalisme, no ha de ser novament el sector social sobre el qual es carregue en exclusiva el cost de la crisi provocada pel coronavirus. Cal no oblidar que abans de la pandèmia algunes veus ja ens havien avisat de nous ajustos de l’economia capitalista, per la qual cosa, serà imprescindible un major compromís de lluita en defensa dels drets i les llibertats que s’han conquistat per generacions anteriors.