Assum Penalva Verdú, néta del passatger 2033 de l’Stanbrook i militant de CGT-Alacant: “Amb el meu avi compartisc els mateixos somnis de justícia i igualtat”

Entrevista publicada en “Notícia Confederal” Octubre 2014.

Assumpció va nàixer un 13 d’abril de 1956 a Alacant. Llicenciada en Educació física, es dedica a la docència. El seu interés per resoldre allò que resulta “difícil”, la va portar a especialitzar-se en mediació, implicant-se en nous projectes de reforma educativa amb la participació de pares i alumnes. Entre ells, destaquen les Jornades d’Aprenentatge Llibertari del País Valencià de fa dues dècades. A més, es dedica a la coeducació, i treballa des dels centres formatius en clau antisexista des dels anys huitanta. Enèrgica i de veu profunda, Assum ens fa retrobar-nos, a través del seu relat, amb el fil d’Ariadna que és la memòria intergeneracional. Eixa que han tractat de furtar-nos però que emergeix, reveladora i rebel, quan ens posem a recordar la vida dels lluitadors per la causa obrera. Una causa aquesta, aplastada, que no liquidada, per la dictadura franquista i traïda després per la Transició espanyola.

El passat mes de maig, en el marc de l’ “Operació Stanbrook”, un ferri va partir des d’Alacant amb destinació a Orà per a retre homenatge als prop de 3.000 republicans i republicanes espanyols que van haver de fugir en l’últim vaixell que eixia des d’Espanya després de la victòria feixista. Tu, al costat d’altres companys del sindicat, vas acudir al port per a participar en l’acte de comiat. I tenies un motiu molt especial, el teu avi va ser una de les persones exiliades que va viatjar en l’Stanbrook en 1939. Com vas viure que es recordara, 75 anys després, aquell viatge?

El fet que s’anara a homenatjar als viatgers de l’Stanbrook em va fer pensar molt en ell. Què pensava ell del que va passar? Què va sentir pujat en aquell vaixell? Vaig rememorar la seua partida que va marcar per sempre les vides de la meua àvia, les meues ties i la meua mare…
El dia abans de salpar l’Stanbrook, el meu avi encara estava a Crevillent. Ell no pensava estar en eixe vaixell, perquè no havia fet res dolent, no s’havia tacat les mans amb sang, així que se suposa que no li passaria res. Almenys açò havia promès Franco. Però uns bons amics de l’altre bàndol li van explicar que si no eixia d’Espanya, el matarien.
I l’he imaginat moltes vegades, amb 35 anys, deixant a la seua dona de la mateixa edat i a quatre xiquetes d’entre sis mesos d’edat la petita, la meua tia Clemen, i 11 anys, la meua tia María. Al mig, la meua tia Pilar i la meua mare Asunción.

Explica’ns qui i com va ser el teu avi i quina empremta ha deixat en la memòria de la teua família la seua vida, la seua militància i el fet que fóra un dels exiliats en l’Stanbrook.

Clemente era un treballador de Crevillent, treballava en una fàbrica de catifes. Va ser autodidacta i, com diríem ara, emprenedor ja que es va muntar un quiosc de premsa que, per cert, li’l van cremar els falangistes durant la segona República. Llavors es va muntar un bar que, durant la guerra, van seguir portant la meua àvia, la meua besàvia i les germanes de la meua àvia.
Em diu la meua mare que amb el bar va fer diners, però no va voler comprar una casa perquè no pensaren que l’havia aconseguida gràcies a la República.
Era socialista, però mai va tenir cap càrrec encara que sí que va posar en coneixement de la justícia les reunions que els falangistes estaven duent a terme per a atemptar contra la República, donant noms i llocs on es reunien.
Va morir molt ràpid, als 62 anys, a Lyon, quan encara vivia Franco pel que no va poder tornar mai a la seua terra.
Quant a l’empremta que ha deixat… en la meua mare, la por. Ha explicat mil vegades les nits en què els falangistes entraven a la casa de matinada i despertaven a la meua àvia i a les xiquetes… Els feixistes no es creien que s’haguera anat en l’Stanbrook. I els feien eixir del llit i els tornaven a preguntar on el tenien amagat. La meua mare, una cria llavors, no eixia al carrer: xiquets i xiquetes els cridaven “roges”. A més, quan per fi la meua àvia es va poder reunir amb el meu avi 8 anys després de la seua partida en una ciutat costanera d’Algèria, Beni Saf, que deien s’assembla molt a les platges del Pinet i La Marina, la meua mare no es va voler anar per por.
En tres dels meus germans, el nom: Vicente Clemente, Amparo Clementina i per fi Clemente.
I en mi, el baül de llibres que vaig trobar en una cambra trastera. Així va ser com vaig llegir “Lope de Vega a l’abast dels xiquets”. Què bé açò de “Fuenteovejuna tots a l’una”!. O Calderón de la Barca: “perquè tot en la vida és somni i els somnis, somnis són”. Aquests són els que més recorde. Per a mi va ser un tresor que em va encantar.
I també ens va deixar el tenir família a França. D’Algèria es va anar a França. Vaig viatjar a Lyon amb 8 anys a conèixer al meu avi. Anàrem deu en un cotxe, des d’Alacant a Lyon en dos dies. Imagineu, carreteres de fa 50 anys, cinc xiquets de 3 a 8 anys i cinc adults. Supose que aquestes vivències t’obrin la ment.

Que quatre dels cinc germans Penalva Verdú militen en la CGT no éstà exempt de significació. Com és la vostra militància? Per què triareu la Confederació?

Com he dit, el meu avi era socialista així que no sé fins a quin punt va poder influir en la nostra militància anarcosindicalista. Però sí és veritat que la seua vida va deixar dues coses en la meua família. El consell que no ens signifiquéssim molt, la paraula política estava gairebé vetada, i, com a contradicció, que diguem no a la injustícia. El que crec que sí va ser determinant per a la nostra elecció militant, va ser la Transició junt a aquesta manera de ser digna que ens van inculcar.
Per exemple, en aquells anys vaig estar a Madrid, en una fira del llibre. I em vaig tornar a casa amb el “Déu i l’Estat” de Bakunin i “Nosaltres els valencians” de Joan Fuster, que va ser el primer llibre que vaig veure escrit en valencià. Així va ser com vaig deixar de llegir només novel·les… Per descomptat, alguna cosa hi havia perquè triés donar aquest pas. I suposo que amb els meus germans, va ocórrer alguna cosa semblant.

Ser professora et dóna una perspectiva àmplia sobre l’evolució de les mentalitats i els sabers. Com veus la situació políticosocial actual?

La meua opinió és que existeixen persones més o menys empàtiques. No crec que el món estiga ara pitjor que abans. Jo també he evolucionat però la clau està en què ara, igual que abans, sempre hi ha un grup de persones més responsables, que estan per fer coses. I açò es dóna en tots els aspectes de la vida.

Creus que la Transició espanyola va ser respectuosa amb els lluitadors antifeixistes com el teu avi?

No, en absolut. Allò va ser una estafa. Recorde que va ser la primera vegada que vaig poder votar i no vaig voler fer-ho perquè no estava d’acord amb el que estava passant.
Tenia expectatives massa altes. Pensava que assoliríem una vertadera democràcia… massa utòpic. Vaig creure que tindríem molta més llibertat i em vaig adonar que cap discurs encaixava amb el meu. Es van anar fent coses, jo sempre m’il·lusione, però abans d’arribar a eixe futur, quan semblava que les coses anaven a millor, estem tornant arrere, fins i tot a un temps anterior a la Transició.

Quins són els teus somnis i en quina mesura penses que són compartits amb aquells que va tenir el teu avi i que van marcar la seua trajectòria vital?

En realitat desconec els somnis del meu avi. Supose que va ser un treballador que lluitava per la igualtat, per la justícia. La seua ciutat natal, Crevillent, estava molt polaritzada llavors. I en aquest sentit, crec que sí, per descomptat compartim eixos mateixos somnis de justícia per a la classe treballadora.

Penses que és important recuperar la memòria d’aquella generació? Per què i què necessitem reprendre dels valors que van defensar i que és possible que s’hagen perdut en el temps?

Sí, és important. Parlar ve bé, sempre es descobreixen coses noves. Hi ha molt encara per desenterrar. I els valors humans segueixen sent vigents, per descomptat. Crec que no s’han perdut, en tot cas, modificat. I no són antics, sinó que són de sempre.

Vols afegir alguna cosa més?

Vull parlar de les dones. Molts homes es van anar i van deixar a les seues famílies. Elles es van quedar ací. La meua àvia va estar fins i tot en la presó. Cal recordar les penúries i la valentia d’aquelles dones, soles, en plena postguerra. A moltes els tallaven el pèl, les torturaven fent-les prendre oli de ricí, les vexaven. I damunt, els negaven el dret al treball. En el cas de la meua àvia, ties i besàvia (eren huit dones en la casa] es van haver d’acontentar durant molt temps amb fer espardenyes, un treball que li’ls donava, d’amagat i per les nits, alguns falangistes “bons”.

Libertad Montesinos
Equip Comunicació CGT-PV