Benidorm: sol, platja i precarietat laboral “extrema”

Benidorm és l’exemple paradigmàtic del model turístic valencià. No debades, el 60% de tot el turisme del País Valencià es concentra en aquesta ciutat costanera de la Marina Baixa. Sol, platja, preus barats i molta gent competint per un lloc en les abarrotades platges benidormeres, tot i que el mercat de luxe en la ciutat es troba en aquests moments a l’alça, segons Toni Major, president de la patronal hotelera HOSBEC.

Si fem cas de les promocions publicitàries, aquest antic poble de pescadors és l’oasi de la pau social. El lloc ideal perquè la gent d’origen britànic, que representen el 47% de tot el turisme en la ciutat, hi vagen a prendre el sol. Després d’uns anys de temor davant la possibilitat que noves destinacions turístiques amb similar model al Magreb i els Balcans pogueren suposar una competència massa forta, la inestabilitat geopolítica ha servit com a trampolí per a tornar a situar a la Costa Blanca com la destinació que garanteix un clima social ideal per a aquest tipus de turistes. Però aquesta història d’èxit quantitatiu ha començat a esquerdar-se, deixant entreveure un sector dominat fonamentalment per la precarietat, l’explotació i la col·lusió entre privat i públic.

Les estadístiques demostren que aquelles comarques de la província d’Alacant amb major dependència del turisme –com poden ser la Marina Alta, la Marina Baixa i la Vega Baixa– són al mateix temps les comarques amb majors índexs de pobresa, en el cas de la Marina Alta superant en deu punts la mitjana del País Valencià, i en el cas de la Marina Baixa en quasi sis punts, amb un 23,7%. La taxa de manca material per a la Marina Baixa se situa en el 29,9% i la renda mitjana es queda en 11,387 euros a l’any. Les comarques d’interior o aquelles amb una economia més diversificada gaudeixen d’unes estadístiques també preocupants, però millors que en les comarques turístiques.

Les taxes de pobresa de la Marina Baixa mostren que el model econòmic escollit des de ja fa dècades suposa deixar triar als seus habitants entre dues opcions vitals: emigració o precarietat. Els nous governs de coalicions d’esquerres de la comarca no semblen disposats a canviar el model i la previsió de nous hotels en construcció arriba a pobles en els quals fins ara no havia sigut tan pronunciada, com és el cas de la Vila Joiosa, ciutat en la qual s’acaba de construir un complex hoteler i n’hi ha dos més en construcció i els plans parcials apunten sempre a la possibilitat d’aixecar-ne més.

Aquesta situació de precarietat la pateixen de forma accentuada les treballadores protagonistes del turisme, tot i la seua invisibilitat habitual: les cambreres de pis. Des de juny del 2016 l’associació de cambreres d’hotel Las Kellys han començat una activitat militant a la ciutat de Benidorm per denunciar “l’extrema explotació” que pateixen, que és, segons elles, la que explica l’èxit del model. Les Kellys és un joc de paraules a partir dels termes “las que limpian”, i s’han organitzat als llocs més turístics arreu de l’Estat per revertir el que entenien com una manca de defensa dels seus drets per part dels sindicats tradicionals. Yolanda García Henarejos i Mari Carmen López, membres de l’associació, asseguren que el naixement de les Kellys a Benidorm va ser tota una sorpresa: “convoquem una assemblea al juny, pensàvem que no anava a venir cap dona, però a la primera assemblea ja érem 30 cambreres”.

Aquest primer èxit va deixar clar que el sentiment que l’explotació a la qual eren sotmeses creixia amb el pas dels anys no era una sensació aïllada sinó que era compartida per les treballadores en general. És més, segons apunten les portaveus del col·lectiu, la primera assemblea va resultar més semblant a una “teràpia de suport” en la qual es va alçar el vel del silenci imposat i van relatar com el nombre d’habitacions que havien de netejar i preparar no havia deixat de pujar fins al punt que les conseqüències per a la seua salut i benestar s’han convertit en un problema seriós.

Entre les reivindicacions principals d’aquestes treballadores figuren aspectes tan bàsics com el compliment del conveni d’hostaleria, un fet que no es dóna en l’actualitat segons elles, per la qual cosa els seus drets són violats constantment. Las Kellys també lluiten per acabar amb l’externalització dels serveis que les aboca a treballar en unes condicions “encara més precàries i deshumanitzades”, per la jubilació anticipada o el reconeixement de malalties derivades de la càrrega de treball pel fet de ser una feina que requereix un esforç físic elevat, o la vinculació dels segells de qualitat o les subvencions públiques que reben els hotels a la qualitat del treball que generen.

Sindicats i repressió laboral

En una ciutat com Benidorm, en la qual no existeix tradició de lluita social, Las Kellys han irromput amb una força inusitada i han agafat a contrapeu tant a la patronal com als sindicats tradicionals, que reben amb recel aquesta iniciativa. “Dóna la sensació com si vinguérem a trencar alguna cosa, i és tot el contrari, venim a unir, a dir-los que s’han de moure”, apunten.

Yolanda Garcia deixa clar que, en la seua opinió, els sindicats “són una força imprescindible per a lluitar pels drets de les treballadores”, però, a parer seu, a Benidorm “fa massa temps que acoten el cap davant els interessos del sector, que anaven en contra del de les treballadores”. En el seu record queda la vaga dels anys 80, moment de lluita sindical a la ciutat en què es van aconseguir unes condicions més dignes per al sector del turisme. “Ací a Benidorm va haver-hi una vaga en els anys vuitanta en la qual es van aconseguir algunes metes importants, com per exemple els dos dies lliures o no fer més de quinze habitacions al dia”, explica Mari Carmen López. Però molt ha plogut des de llavors i les quinze habitacions s’han convertit en 30 i els dos dies lliures formen part d’un passat que els sindicats han deixat escapar. Avui, expliquen les portaveus de Las Kellys, les cambreres de pis lliuren habitualment un únic dia a la setmana i treballen a un ritme infrahumà.

Davant la manca de representació dels grans sindicats, les Kellys expliquen que apareixen a Benidorm per alçar la seua pròpia veu. “Veiem que quan se signa el conveni no es planteja la sobrecàrrega de treball ni res per l’estil que millore les nostres condicions. Els sindicats diuen que les treballadores hem callat molts anys i que mai anem a les vagues ni a les manifestacions. I jo els dic que alguna cosa no han fet bé quan nosaltres convoquem una concentració i assisteixen 300 cambreres”, apunta Yolanda García. Efectivament, la primera concentració que van convocar va representar, segons el seu propì balanç, tot un èxit, i va confirmar la necessitat sentida entre les cambreres de pis de lluitar pels seus drets. El 16 d’agost de 2016 es van reunir entorn de 300 cambreres de pis en la plaça Triangular de Benidorm per protestar i exigir millores en les seues condicions laborals.

Però des de l’entitat s’apunta que els hotels, “amb la connivència de les institucions i la deixadesa de sindicats”, han imposat un model laboral basat en la por. “Una cambrera va anar a un dels sindicats majoritaris a explicar el què li passava, i aquella mateixa vesprada la direcció de l’hotel ja tenia constància de la reunió”, explica Mari Carmen López. L’existència de llistes negres, les externalitzacions i les amenaces són el pa de cada dia de les cambreres de pis. “Ens va arribar un correu d’una xica que va ser acomiadada per exigir els seus drets en un hotel, i al cap del temps va anar a un altre hotel de la mateixa empresa a buscar treball i no la van contractar perquè apareixia a una llista com a ‘no aconsellable contractar'”, es lamenta Yolanda García. Aquests casos serveixen com a exemple per a entendre la manca de confiança de les cambreres de pis cap als sindicats. A més, no tots els hotels compten amb enllaços sindicals i, a alguns on n’hi ha, les Kellys asseguren que són triats directament pels caps, de manera que els interessos de les treballadores no són defensats.

En qualsevol cas, les militants de Las Kellys apunten que s’han reunit amb els sindicats de cara a la negociació del conveni que es va iniciar a març i que està previst de signar a octubre. “Per a la signatura del nou conveni, nosaltres ens hem reunit amb CCOO, UGT i CGT, encara que aquest últim no té presència en la negociació. I els hem dit quines són les nostres reivindicacions, i quins punts són urgents de resoldre ja”, informen. I avisen que en cas que el conveni no es complisca “el que cal fer és fer-ho visible, perquè la gent s’assabente del que fan els hotels, com fem nosaltres de plantar-nos davant i assenyalar als hotels que tenen explotades les seues treballadores. Els sindicats s’han oblidat d’aquesta part de la lluita i s’han convertit en gestories”.

Externalizacions i empreses multiserveis

Un dels principals problemes amb el qual han de lidiar les cambreres de pis, i que està prenent força darrerament al sector, són les externalitzacions de contractes. Aquest, segons les portaveus de les cambreres de pis, és l’instrument perfecte per a instaurar la por i augmentar la càrrega de treball fins a límits físicament inaguantables i també per establir un aïllament total de la treballadora amb la gestió de l’hotel. Les empreses externalitzadores paguen uns sous irrisoris i a més reposen una treballadora per una altra quan la primera demana baixa –expliquen– de manera que l’hotel es desentén totalment de la salut de les seues treballadores i no té cap relació laboral directa amb elles. “L’empresa Intermediación y Externalizaciones JM, fa els contractes de ‘peó de neteja’, un concepte que no existeix en hostaleria, i les dones estan fent unes funcions que no són de ‘peó de neteja’ i estan cobrant 800 euros amb pagues incloses, quan haurien de cobrar-ne 1.100 . Açò està passant en molts hotels de categoria, no t’estic parlant d’hostals xicotets”, asseguren les Kellys.

Però a banda de tot açò, les empreses que es dediquen a externalitzar moltes vegades són part d’un complex entramat d’empreses que en última instància estan controlades per algunes de les societats més importants de l’Estat, com per exemple FCC (Fomento, Construcción y Contratas). Com a exemple, citen Intermediación y Externalizaciones JM, que segons el registre compta amb un únic empleat i apareix administrada per una persona, administradora a més d’altres tres empreses sense aparent connexió: “no és normal que les empreses multiservei canvien de nom freqüentment”. Aquestes empreses s’anuncien, literalment, com una eina amb la qual els seus clients “eviten problemes en una àrea essencial per als establiments hotelers, la qual cosa els permet despreocupar-se’n”, denuncien les treballadores.

En aquest sentit les Kellys reivindiquen que l’externalizació no ha de donar-se en el departament de pisos, ja que és la part essencial d’un hotel. “Un hotel, si no té una habitació, no és un hotel. Tota la resta són extres i, per tant, som el nucli principal de l’hotel”, ens recorda Yolanda. En aquest sentit les Kellys reivindiquen que s’ha de regular aquest servei: “Volem que al pròxim conveni hi haja un article que diga que a qualsevol treballador que entre en un hotel se li ha d’aplicar el conveni de l’hostaleria, estiga contractat per l’hotel o per una empresa externa”.

Malgrat el gran nombre de sancions que han rebut els hotels (l’any 2015 van superar les 110 en hotels de la Costa Blanca per cessió il·legal de treballadores) sembla que les empreses prefereixen fer front a aquestes sancions de forma rutinària abans que complir la llei.

Les Kellys no volen deixar de posar l’accent en què part de la precarització del sector es deu a la seua feminització: “Açò passa perquè nosaltres som totes dones. A Espanya el tema de la neteja sembla que és solament de dones, com si nasquérem amb aquest gen, i com som totes dones doncs som menys importants. Jo sempre he tingut la sensació que som menyspreades fins i tot per part dels nostres propis companys.”

Contractes de formació com a mecanisme de reducció salarial

Últimament, una nova pràctica laboral ha agreujat encara més la situació de les cambreres de pis, segons que expliquen. Es tracta dels contractes de formació, tipus de contractació que s’ha estès a molts sectors des de l’inici de la crisi econòmica, darrere dels quals s’amaga una reducció d’un 33% del salari, que es pot arribar a estendre fins a dos anys i en unes condicions que no s’adeqüen al que en teoria exigeix un contracte de formació –denuncien. “Quan fan cursos per a cambreres jo ric, perquè dic: què ens van a ensenyar? Com anem a anar a un curs si no parem i quan arribem a casa o tenim un dia lliure necessitem descansar? Jo no sóc cap màquina, el que fem depassa el nostre límit de resistència, i per açò estem com estem físicament”, apunta Mari Carmen. L’activista ens explica que les dones a les quals se’ls fan aquests contractes tenen entre 18 i 30 anys, el seu sou és de 600 euros de mitjana amb tot inclòs, i tres dies després d’estar treballant ja fan les mateixes tasques que qualsevol cambrera, encara que en teoria haurien d’estar supervisades perquè estan en règim de pràctiques.

En aquest sentit, les portaveus de l’associació relaten un altre cas preocupant, i que a més implica a la Creu Roja, qui ha llançat uns cursos de formació per a persones en situació de “risc d’exclusió social” que durant vint dies treballen dins d’un hotel sense cobrar i amb un contracte de formació. La situació d’aquestes treballadores no és clara, ja que –segons les representants de Las Kellys– la Creu Roja no fa cap seguiment sobre les seues condicions i els hotels en els quals treballen no són coneguts precisament per complir la normativa vigent. Segons les Kellys, doncs, Creu Roja aporta dones als hotels amb els quals col·labora, en general joves amb persones a càrrec seu, moltes vegades estrangeres, i després no es responsabilitza de fer el seguiment necessari per a garantir que els seus drets laborals siguen respectats. Aquests cursos, a més, són finançats per l’anomenada Obra Social de Bankia.

A més, també cal posar sota la lupa les relacions entre públic i privat. Les treballadores dels hotels de Benidorm denuncien, així, que la Generalitat Valenciana dóna subvencions per a les reformes dels hotels sense tindre en compte cap tipus de qüestió social. L’associació ha exigit al Secretari Autonòmic d’Inclusió de l’Agència Valenciana de la Igualtat que, a l’hora d’atorgar ajuts, s’asseguren, com a mínim, que les empreses compleixen els convenis amb les seues treballadores, que no tinguen sancions i que no treballen amb empreses externes que tiren per terra els drets laborals de les persones.

La lluita de Las Kellys a la Marina Baixa tot just acaba de començar i sembla que la patronal no té per ara voluntat d’escoltar-les però, si una cosa queda clara, és que la lluita pels seus drets continuarà. Acabar amb les externalitzacions al sector és només un primer pas de cara a aconseguir victòries clares en un àmbit laboral marcat per la precarietat. Entenen també canvi en el món laboral que envolta el turisme podria significar un conjunt de millores per a tota la població de la Marina Baixa i servir d’espurna que encengui la flama per revitalitzar la lluita sindical en una comarca molt necessitada d’eines efectives en defensa dels drets de les treballadores.