Article d’opinió de la Delegada de CGT-FGV publicat en Levante-EMV.
Per segon any consecutiu, el 8M ha estat un clam; la mobilització, un èxit. Les dones hem fet esclatar les nostres reivindicacions a l’espai públic prenent carrers i places; cridades a paralitzar el món per tal de defensar la vida.
La mobilització d’enguany començà a gestar-se des del mateix 9M de l’any passat. Les xarxes teixides es refermaven i les assemblees treballaven per fer florir els «8 dies de revolta».
Molta feina feta per tal de consolidar un moviment decidit a vertebrar la lluita al carrer per un món nou que capgire aquest on s’està demostrant que la vida no hi cap i on les dones podem estar (asumint perills, és clar, que només a nosaltres ens pertoquen patir), però no ser.
Enguany el treball ha estat una altra vegada organitzat en els eixos de cures, consum, ensenyament i laboral. Però la capacitat de treball i les ganes de sumar sinergies ha fet més amples els horitzons. S’ha fet feina en visibilitzar les dones migrants i la seua vulnerabilitat en tots els àmbits; també els sectors laborals més feminitzats i, alhora, més precaris.
Les accions dels vuit dies de març han qüestionat el món capitalista o el racisme com aliats del patriarcat.
La vaga laboral convocada ha estat novament font de confusió per la manca d’unitat al món sindical. Mentres els majoritaris continuen sense veure raó suficient en les lluites pels drets de la meitat de la població per a fer una convocatòria de 24h, d’altres (entre els quals està la CGT) han fet una crida a parar la producció.
Aquest petit apunt tenia un lloc d’arribada: el transport. Per segon any, els serveis mínims han respectat el que és una vaga general i FGV ha contat només amb un vint-i-cinc per cent de circulacions.
El funcionament específic del ferrocarril no permet circular trens més enllà dels nomenats.
Hi ha que recordar que, a una Vaga General, tothom pot parar i només els serveis imprescindibles per a la seguretat i la vida han de tindre uns mínims que cal respectar.
Són imprescindibles els serveis d’emergències als hospitals o els bombers, posem per cas. La mobilitat ho és en alguna mesura que, potser, seria qüestionable.
Multitud de dones van ocupar els barris i van marxar en columnes cap al centre de la ciutat de València. Multitud de pobles van fer les seues pròpies convocatòries. Crec que hem de descentralitzar el territori, recuperar la mesura humana i la vida. I potser és important assumir que paralitzar-lo tot té algunes conseqüències. A FGV no hi ha un setanta cinc per cent de dones en plantilla com alguns argumentaven per a criticar. Som encara una part molt minsa les dones i, en els llocs de dalt, encara menys (tot i les rentades de cara que fan els poders i les institucions).
Aquest mot que ja recorre el món, «sororitat», és el que ens ha de dur a fer un pas endavant: per a parar les empleades públiques per tantes dones que, volent, no podien (potser perquè a elles veritablement sí que les anava la vida laboral en l’intent).
Aquest sentiment és al que vull apel.lar i també a la capacitat de qüestionar-nos què significa parar-lo tot. M’hagués agradat sentir la sorororitat cap a la paralització del transport, de la mateixa manera que m’hagués agradat veure tancar tots els comerços de la ciutat, per eixemple.
Però no hi ha dues sense tres € i de segur que l’any vinent farem un pas més endavant. Desitge que també siga per explicar millor la necessitat de parar per totes les que no poden o ja no estan.
Carme Jareño
Delegada CGT-FGV
