Aquest ha estat un cap de setmana intens, d’eixos que et deixen marcat per la quantitat d’experiències viscudes.
La primera experiència va estar conèixer la figura de Quico Sabaté en el petit homenatge que realitzàrem pel seu cent aniversari. Quico Sabaté és una d’eixes persones que naixen cada molt de temps i que estan fetes d’una pasta especial. “Enemigo número 1 del régimen” i el maquis més popular de Catalunya, fou una persona admirable, amb tota una vida dedicada a la causa de la revolució social, que cal recordar en tant que és un exemple de vida i de lluita contra la injustícia que perdura en la història. Afiliat a la CNT i a la FAI amb 16 anys, participant de les insurreccions anarquistes a Catalunya durant la República, milicià durant la Guerra Civil i maquis durant el franquisme, Quico Sabaté no sòls es va enfrontar contra la Dictadura, si no amb la seua pròpia organització, que des de l’exili, censurava la seua lluita per retornar la dignitat a un poble humiliat que havia perdut molt més que una guerra. Per això, li férem aquest petit homenatge el passat divendres, perquè la seua lluita no va morir amb ell aquell 5 de Gener de 1960 a Sant Celoni, si no que la seua lluita també és la nostra, ja que és la lluita per la dignitat, per la llibertat, per la justícia social i, en definitiva, per la vida.
Però, Quico Sabaté no va estar l’única persona que em va sorprendre el passat divendres. Ricard Vargas, escriptor i historiador, que va presentar el seu documental “El maquis a Catalunya” durant l’homenatge a Quico Sabaté, també ens va deixar profundament marcades. Un home, que encara que entrat en edat, continua amb la mateixa força que quan era militant del MIL (Movimiento Ibérico de Liberación) i de l’OLLA (Organitzacions de Lluita Armada). I és que Ricard, història viva de l’anarquisme, va estar company de Salvador Puig Antich, va participar en expropiacions de bancs durant el franquisme (on tots els diners anaven a parar a lluites obreres, caixes de resistència, familíes necessitades), va estar empresonat durant quasi un any a una cel·la d’aïllament i, en definitiva, ha tingut una vida dedicada a la lluita social i l’expansió del ideari llibertari. Avui Ricard dedica el seu temps a recopilar la història dels que foren els seus companys i companyes, malgrat que no les coneguera.
El dissabte, durant la Jornada Antirepressiva, també fou un dia ple d’experiències i emocions, durant el qual no sòls vam poder prendre consciència de la repressió que vivim, si no que també vam prendre consciència de que la nostra lluita, igual que la del Quico i el Ricard, és justa i té un sentit i que junt a l’arma de la solidaritat, que ens converteix en un sòl puny que colpeja tota aquesta injusticia en forma de sistema, neutralitza tota aquesta repressió. Això ho vam poder aprendre durant el Taller Antirepressiu, on vam reflexionar sobre la repressió que patim i com defensar-nos d’aquesta. La projecció del documental “Ciutat Morta” ens va omplir d’emocions que després vam poder canalitzar durant l’encontre de persones represaliades de CGT, que a través de les seues experiències i el debat col·lectiu, ens va permetre estrényer els llaços de solidaritat.
A més, com que la repressió, però també la solidaritat, són internacionals, les assistents a la Jornada ens realitzàrem fotos de suport a les 46 estudiantes desaparegudes d’Ayotzinapa a 6 mesos de la seua desaparició.
En definitiva, un cap de setmana dels que val la pena recordar per la quantitat d’experiències viscudes i apreses.
PD: Des d’aquestes línies vull agrair l’esforç i la dedicació de tota la gent que va participar en l’organització de les Jornades, especialment a Ricard Vargas, a l’Assemblea Antirepressiva, a l’Assemblea d’Aturades i Precàries i a les persones represaliades que ens contaren la seua experiència. Moltes gràcies a totes.
Marc Banyuls
Secretari de Formació (en funcions) de CGT del País Valencià i Múrcia
Foto: Biblioteca Libertaria “Ferrer i Guardia” 
