Diego L. Fernández Vilaplana, professor i membre CGT
En pocs mesos, des de l’arribada del PP a la Generalitat, el govern autonòmic ha posat en marxa un paquet de mesures antieducatives encaminades a enriquir als de sempre. No tingau cap dubte. La legislació de noms rimbombants amaga un únic objectiu, beneficiar econòmicament els seus amics. Amb el Partit Peculiar sempre funciona l’estratègia de seguir l’olor dels diners.
Si hi ha negoci, el servei públic es privatitza. És una màxima. I si es tracta d’omplir les butxaques de l’església catòlica encara millor. Les mesures ideològics, l’arraconament del valencià i l’eliminació de la memòria democràtica, són cosa dels seus socis. Els neofeixistes estan obsessionats en reviscolar el conflicte lingüístic i ressuscitar l’obra del dictador. De fet, la seua raó de ser depèn exclusivament de la persistència de la batalla cultural per alimentar la serp de l’odi.
Per cert, divendres passat, a Detroit Llibres i de la mà de l’STEPV, Moisés Pérez va presentar el seu llibre. ‘El negoci de les aules’ és un treball magnífic que desentranya els sucosos beneficis de la concertació. Una investigació periodística meticulosa. Ens parla de corrupteles, irregularitats, tràfic d’influències i diners, molts diners que ixen de les arques públiques per omplir les butxaques d’uns pocs.
Mireu, en dades de 2012, les famílies gastaven 822 euros a l’any en l’educació pública de les seues filles i fills. Per contra, a la concertada la factura augmentava fins als 1.549. Una dècada després, podeu afegir-hi la inflació per fer-vos una idea. La qüestió és com convencen les mares i els pares per pagar el doble per un ensenyament semblant. Perquè, malauradament, tot indica que els resultats tenen més a veure amb l’entorn familiar de l’alumnat que amb el centre d’escolarització. A hores d’ara, i això també té molt a veure amb aquest model dual, els col·legis no compensen les desigualtats de partida.
No hi ha una estratègia única per marginar a la pública. I a Alcoi les hem patit totes les darreres dècades. Centres educatius en barracons per més de vint-i-cinc anys. Reformes que s’eternitzen en el temps sense cap explicació. Supressió d’unitats per decret en infantil i primària. El tancament de col·legis que deixen barris sencers sense cap alternativa pública. Desplaçament de les infraestructures a la perifèria dels barris, ben amunt o a la vora del barranc, per dificultar l’accés. Retallades a les plantilles i augments de ràtios a les aules.
L’Ajuntament també hi col·labora activament, per suposat, fent-se càrrec de factures del bisbat que no li corresponen. Als darrers anys, des de la rehabilitació de teatres i la construcció de pavellons fins a la subvenció de tot tipus d’activitats extraescolars. Es tracta de repagaments il·lícits, i probablement il·legals, perquè els concerts entre l’església i la Generalitat cobreixen aquestes despeses. Així que hi ha serveis que són abonats fins a tres vegades. Per la Generalitat, per l’Ajuntament d’Alcoi i per les aportacions que obliguen a les famílies, de manera també il·legítima. Això ho explica molt bé Moisés al llibre, l’existència de la majoria de congregacions religioses es deu, ara mateix i en exclusiva, al finançament públic.
El resultat és una programada i creixent segregació econòmica, social i cultural. Busquen convertir la pública en un gueto de valencianoparlants i migrants, per continuar alimentant el negoci dels amics.
Per això, aquest dijous, 23 de maig, famílies, alumnat, mestres i professores anirem a la vaga. Perquè la pública és l’únic instrument de socialització democràtica. L’espai on ens trobem amb veïnes i veïns, independentment dels nostre origen. I de l’encontre sorgeix el reconeixement, la comprensió i la transformació social.
