Article de la companya de Dones Lliures CGT, publicat en Notícia Confederal Juliol 2017.
Des de l’any passat són moltes les commemoracions i recordatoris del que va ser, sense dubte, una de les més importants etapes de la nostra història moderna; són moltes les grans gestes i els grans homes que pareixen ocupar cada minut, però tant fet èpic només serveix per ocultar a les que van ser en realitat protagonistes d’uns dies amb molta llum, apagada per 40… o 80 anys d’enorme obscuritat.
Perquè la història de veritat, la viscuda, va ser escrita per homes i dones que en el dia a dia varen aconseguir transformar la realitat, superant-la i assolint el que en rares ocasions fins el moment s’havia aconseguit: una Revolució Social en la que els nostres principis no sols eren aspiracions a assolir, sinó la pràctica de cada dia.
En aquest context es va crear i desenvolupar l’associació Mujeres Libres, i poques coses puc contar que no sàpiguen les dones que s’aguaiten a aquestes pàgines, ni els homes, que esperem que també ho facen; com que va començar per una revista que Lucía Sánchez Saornil y Mercedes Comaposada pensaren era una ferramenta interessant per formar i treure de l’opressió a les xicones que per eixos temps s’apropaven als ateneus a rebre les seues classes, a la qual es va sumar Amparo Poch i entre les tres van concebre el primer número de la revista Mujeres Libres en maig de 1936.
O que el xicotet grup format en Madrid es va unir a l’Agrupació cultural de Dones Anarquistes de Barcelona, que portava treballant des del 34, de caràcter més obrerista i que amb entusiasme s’incorporaren al projecte; o que arribaren a formar part de l’organització de 20.000 a 27.000 dones segons les fonts; que es publicaren fins 13 números de la revista i aconseguiren arribar a tot el territori controlat pel govern de la república.
També sabeu que foren pioneres en moltes propostes per alliberar a les dones del que elles anomenaven la triple opressió, de la ignorància, de ser dona i de la de ser de classe treballadora, i que va ser eixa avantguarda la que les va diferenciar, de la resta d’agrupacions de dones, meres corretges de transmissió dels seus partits o sindicats.
Impulsaren les lleis per regular l’avortament, centraren la vida en les cures, foren capaces de discernir quin era l’origen, l’arrel de la discriminació que tant oprimia les dones; i tot això sense oblidar que estaven enfrontant el feixisme, bé al contrari estant colze amb colze en la lluita; i sense deixar de costat la batalla del cada dia, foren capaces de generar una força transformadora que va penetrar en la ment i el cor de tantes i tantes dones.
Per això, en un moment de tant conflicte i retrocés com el que estem vivint, en el que la sensació de superficialitat de que les dones hem aconseguit la igualtat s’imposa a la realitat de que tal igualtat no és sinó un miratge del que sols s’aprofiten una minoria, prendre el seu record, recuperar les seues idees, i sobretot les seues ferramentes per buscar solucions que facen front a l’arrel dels problemes que se’ns plantegen, és imprescindible.
Elles, des del primer moment van saber que la solució venia per l’educació i la capacitació de les dones per ser autònomes, independents i que sols des d’eixa llibertat serien capaces d’aportar tota la solidaritat i el suport mutu que reivindica el moviment llibertari i que fa possible construir la revolució.
Des del primer moment lluitaren perquè les dones aprengueren puericultura, higiene, sí, però també una educació més generalista i les habilitats que els feren possible tenir una professió; però a més, i sobretot, la capacitat de pensar per elles mateixes i rebel·lar-se davant de l’opressió. Tota l’opressió: la de l’Estat i el patró, per suposat, però igualment la dels seus companys varons que educats en el més ranci patriarcat rere una jornada de lluita en la fàbrica o en el taller, reproduïen en les seues cases iguals opressions i sotmetiments a les seues dones, mares, germanes o companyes.
No és fàcil oblidar la carta que Lucía Sánchez Saornil va escriure a Dolores Ibarruri reivindicant el dret de les Mujeres Libres a la seua autonomia, trobant-se on fóra necessari, però sempre des de la capacitat de les dones anarquistes a autoorganitzar-se des d’elles mateixes, gestionar el seu treball i aportar allò que havien construït.
I encara que ara ens parega que l’educació és una etapa ja superada, si ens parem a pensar amb deteniment podem concloure que novament és el problema a abordar.
Perquè si els pensadors llibertaris i comunistes van ser conscients del poder que proporcionava l’educació del poble, els grans poders no ho van ser menys, i en una de tantes maniobres, donat que ja no podien parar el procés d’ensenyament que s’havia iniciat, optaren per controlar-lo i convertir-lo en un arma al seu favor.
Ara ningú pot ensenyar si no són els continguts aprovats en les lleis educatives; ningú pot eixir-se dels programes concertats i encaminats a anul·lar la capacitat de pensar de forma individual, i sols assumir com reals les directrius que ens adotzenen i fomenten la nostra submissió.
I ningú pot utilitzar altres texts que els oferits per les editorials oficials, controlades per grans corporacions obstinades en perpetuar un poder i un ordre preestablert: el del capitalisme patriarcal que tan bons resultats genera.
Llibres de text on les imatges traslladen una i altra vegada el poder de l’home, blanc, occidental i exempt de qualsevol variable que el faça diferent; llibres de text realitzats per un patriarcat que oculten sense cap dissimul els èxits assolits per les dones al llarg de la història, que omet sense pudor a les milers de dones que treballen en les fàbriques, enginyeres, músiques, escriptores, metgesses, esportistes i a les que en escassíssimes ocasions en les que les treuen és realitzant tasques domèstiques, evitant que siguen protagonistes; millor en grup, en un lloc secundari i baix la vigilància d’un home, que és el que mana.
I d’aquesta forma usurpen a les xiquetes els espills en els que posar les seues aspiracions, frustrant en moltes ocasions les ganes de desenvolupar activitats per les que tenen aptituds i vocacions, i reconduint-les a altres més “apropiades per al seu sexe” que porta amb si una gran càrrega a l’home en particular i a la societat patriarcal en general.
Alternatives a l’educació oficial, seguint la llarga tradició pedagògica llibertària, és la batalla que imagine que hagueren lliurat Mujeres Libres avui, i és la batalla que hem d’afrontar si volem construir eixe món en que capigam totes per igual: homes, dones, negres i blancs, coixes i cegos i, inclús religioses i àcrates.
Emilia Moreno
Dones Lliures CGT
Jornadas 80 Aniversario de la Federación “Mujeres Libres”
