I a tu també t’enganxaren!
El passat dia 8 de gener es va dur a terme un dels actes més emotius i humans que podem recordar.
En aquesta cultura sindicalista, d’home valent i dur de la què encara no hem aconseguit desprendre’ns del tot, és més fàcil rebre una crítica que el reconeixement del treball ben fet; eixe, sense negar-lo en moltes ocasions, es dóna per descomptat.
Per açò ens va semblar una idea brillant la proposta de les companyes de les ONG Menuts del Món i Infància en Guerra de fer un homenatge a nostra volguda i respectada Josefina Juste.
Per què? Senzillament perquè s’el mereix, perquè totes les persones amb les quals parlem i a a les què vam proposar-lo, van respondre encantades, amb un com no?
Perquè no cal esperar a que algú es muira o es trobe en una situació de dificultat per a reconèixer-li el seu treball, la seua labor, el seu ben fer, i a més pot servir perquè els ànims es pugen i el treball resulte menys dur.
Vam voler que fora una sorpresa. I per açò va haver-hi molta gent que no es va assabentar i no vam estar totes les que érem, però sens dubte sí érem totes les que estàvem.
Durant la vesprada, es va escoltar la música d’alguns dels seus països d’adopció -Uruguai i Argentina- a través de la veu i la guitarra de Lucho Roa; es van declamar poemes de Mario Benedetti, i sobretot li vam anar manifestant el nostre afecte i respecte al llarg d’emotives intervencions.
Va haver-hi qui va assenyalar la força de la seua veu, va haver-hi qui va destacar la seua mirada, profunda i sempre a l’expectativa, la seua lleialtat i coratge… Però en el que totes vam coincidir va ser en la seua eterna i constant disponibilitat per a qualsevol proposta i per a ajudar o recolzar a qualsevol persona i en tota ocasió.
No hi ha hagut projecte, proposta o acció a la qual Josefina no s’haja sumat, a la qual no haja aportat la seua experiència i coneixement, cita a la qual no haja acudit.
I va aconseguir tornar a sorprendre’ns, preguntant-nos per què no dedicàvem eixe temps a algo més interessant que tirar-li flors. I sobretot, ens va encantar la seua cara de sorpresa en anar preguntant a cadascuna: i a tu també t’enganxaren?
Va tornar a la seua Espanya natal, després d’un llarg exili, en l’estiu de 2001, i sembla que sempre ha format part de les nostres vides… Per açò, i perquè la volem, vam ser felices compartint amb ella una càlida vesprada de l’hivern valencià.
Emilia Moreno
Dones Lliures València
Qui estima a Josefina Juste?
Josefina Juste Cuesta és més que una militant compromesa amb la defensa dels drets humans. Des que arribara a València en 2001 al costat del seu marit, Arturo, i el seu fill llavors adolescent, Ale, expulsats per la crisi econòmica i social que vivia Argentina, la seua labor no ha trobat treva.
I és que, com ens va ensenyar el seu admirat i també compatriota d’adopció Mario Benedetti, la vida és la que cadascun de nosaltres decideix, amb totes les seues conseqüències. Les treves no són més que miserables miratges, perquè les guerres es lliuren per a guanyar-les.
I Josefina ha optat per la lluita com a manera de vida. Però no parlem d’eixa batalla per la supervivència, descarnada, narcisista i individualista en la qual pretén tancar-nos el sistema, sinó d’una lluita metòdica, política, generosa i constructiva. Una lluita que no cessa i que impregna totes les àrees de la seua fecunda personalitat.
Explicar qui és Josefina, qui l’estima i també qui la tem, passa per nomenar la dècada en la qual va nàixer, els foscos anys quaranta, el temps de la postguerra espanyola.
Quan tan sols tenia dos anys, el seu pare, Joaquín, un militant de la CNT pertanyent a la quinta del biberó; al costat de la seua mare, embarassada llavors de Quin, van decidir emprendre la llarga marxa de l’exili.
De França, on van viure algun temps a Annecy, van viatjar, per contactes amb llibertaris expatriats, a Bolívia. I finalment van recalar a Uruguai, la Suïssa d’Amèrica Llatina, on Josefina va seguir amb els seus estudis de francès en un ambient laic i de permanent enfrontament organitzat a l’opressió, la desigualtat i la injustícia.
Podem afirmar que “Pepita”, com la van cridar afectuosament els seus majors, prossegueix la labor que el seu pare continuara al seu torn. La de la classe treballadora, internacionalista, solidària, revolucionària i llibertària. Quan a Josefina se li assenyala el fet que és una digna hereva de l’acció i el pensament del seu pare -Juste Redón va ser alumne de l’Institut Obrer a València, va fundar la regional de CNT a Lyon, va liderar diverses lluites obreres i va participar més tard en el Frente Amplio, a més de ser un dels artífexs de l’associació cultural de l’exili espanyol a Montevideo, “El Micalet”- mostra una humilitat que radica en un compromís tan profund com indefugible. “Només faig el que he de fer”, afirma amb eixa veu trencada però plena de matisos d’ironia, coqueteria i reflexió.
I potser aquesta és l’essència de Josefina. Que mai ha renegat de si mateixa, que sempre ha estat i està del costat de la classe obrera, sent Tupamara, promovent l’organització dels estudiants a Buenos Aires, militant en el peronisme d’esquerres, reivindicant la memòria de El Che i del Pare Múgica, desplegant el seu saber en Villa Miseria, aliant-se amb les Mares de Plaça de Maig, conjurant amb cadascuna de les seues accions el sectarisme, la malaltia i els colps del capital.
Quan Josefina va tornar a la seua ciutat natal, València, es va topar amb un desesperant desert sociopolític i algun que altre irreductible oasi. Va prendre contacte ràpidament amb les organitzacions i persones que es movien i, a part de patir lògiques decepcions (l’intent de lluitar al costat de determinades sigles històriques va venir a demostrar-li quant allunyades estaven del que van anar en algun moment) va teixir una àmplia i variada xarxa de col·laboracions.
Participa des de diferents fronts en la seua passió, la defensa dels drets humans. I d’aquesta manera s’involucra amb tenacitat i molt treball en organitzacions integrades per persones amb discapacitat, per gents compromeses amb els drets dels xiquets i xiquetes, per joves crítics i esperançats, per sindicalistes i feministes… I en eixe puzle de batalles, Josefina sempre apel·la a interrelacionar, a explicar els perquès, les conseqüències, a trencar les fragmentacions… A anar més enllà del que, per les cegueses voluntàries o imposades, el pensament dominant ens mostra.
Per tot açò vam voler dir-li, cantar-li, susurrar-li “gràcies” en una bonica vesprada de principis del 2015.
Libertad Montesinos
Equip Comunicació CGT-PV
Fotos: Carmenza Delgado (Menuts del Món)
