Entrevista amb Javier Sánchez Gil, joves de CGT i participant en la “Escuelita de la Libertad Zapatista”
Nascut a València al 1984, és fill de pares obrers que emigraren al cap i casal per a buscar-se la vida en la dècada dels seixanta. Javi destaca de la seua família que “sempre va haver-hi consciència obrera”, fet que explica que, en la seua adolescència, s’ apropara a les idees anarquistes. Va començar a treballar en la construcció als 17 anys com a electricista”. És aleshores quan, poc a poc, va entrant en l’ambient sindicalista de la mà d’alguns companys de treball “més polititzats” que ell.
Amb el repunt de la crisi en 2010, es va quedar aturat i va decidir estudiar la carrera d’Història, que encara cursa. “A part dels ensenyaments propis de la carrera, he tingut l’oportunitat de militar en la mesura del possible en les lluites estudiantils, la qual cosa m’aporta nous punts de vista a la meua manera d’entendre la lluita contra el neoliberalisme”, assenyala al respecte. Actualment forma part del grup de joves de CGT, col·labora en la gestió de la Biblioteca Llibertària Ferrer i Guàrdia i en l’equip de treball per a Mèxic de la Secretaria de Relacions Internacionals de CGT.
Quan, com i per què et vas afiliar a la CGT?
Em vaig afiliar en 2007, quan encara treballava com a electricista en la construcció. Alguns companys de treball estaven afiliats a CGT i em van donar a conèixer el projecte confederal. Teníem alguns problemes en l’empresa i vaig aprendre que organitzats i rebels som més fortes que aïllats. També vaig entendre la forma tan particular que tenia la CGT d’afrontar els problemes, tan diferent dels altres sindicats presents en l’empresa. En quedar-me aturat vaig decidir seguir la lluita en CGT, ja no des del laboral, però sí des d’altres enfocaments.
Vaig començar a col·laborar en la construcció de la Biblioteca Llibertària Ferrer i Guàrdia amb els companys que havien començat el projecte i, a dia d’avui, seguisc col·laborant amb l’equip de joves de CGT que la gestiona i s’encarrega de traure-la endavant
Ens pots explicar de quina manera arribes a implicar-te en la lluita zapatista i què significa el territori rebel de Chiapas per a la CGT?
Recorde que quan vaig començar a col·laborar en la Biblioteca hi havia alguns fullets sobre els presos polítics mexicans i la lluita zapatista, així com llibres sobre temàtica zapatista. El primer que vaig llegir va ser “Zapata Vive” de Guiomar Rovira. Açò em va despertar molt interès. També solia visitar als companys que muntaven la paraeta zapatista de CGT en la Fira Alternativa. Sempre vaig tenir dubtes i inquietuds sobre el tema.
Precisament per a aclarir alguns dubtes, un dia l’equip de la Biblioteca va decidir organitzar una xerrada sobre zapatisme amb l’equip de CGT per a Mèxic de la Secretaria de Relacions Internacionals. Després d’unes col·laboracions més amb l’equip, vaig ser proposat per a formar part d’ell. A partir d’eixe moment, vaig començar a involucrar-me del tot en el treball. Vaig ajudar a gestionar la web (www.cgtchiapas.org) i el correu, i sobretot vaig començar a imbuir-me de la filosofia i forma de treball de la CGT a Mèxic.
Has participat recentment en la “Escuelita de la Libertad Zapatista” celebrada al desembre del 2013. En què va consistir, com es va desenvolupar i què destacaries de la teua experiència allí?
La iniciativa va començar a principis de 2013. Després de diversos comunicats de l’EZLN que van ser emesos progressivament des de la seua impressionant acció el dia 21 de desembre. Els zapatistes llançaven una invitació a la societat civil nacional i internacional perquè conegueren la seua lluita. Convidaven a participar del que ells cridaven la “Escuelita de la Libertad según las y los zapatistas”. Eixa invitació, en principi a col·lectius molt concrets, es va anar ampliant en les successives edicions. La CGT va ser convidada a la Escuelita i jo vaig assistir com a delegat de l’equip de treball de Mèxic de CGT.
L’experiència consistia que els estudiants visitàrem a les comunitats zapatistes durant uns dies en què viuríem com ells viuen. Dies en què podríem escoltar històries sobre els 30 anys de lluita zapatista de boca dels seus protagonistes.
L’edició a la qual jo vaig assistir era la segona edició del primer grau de la Escuelita. Es va celebrar entre els dies 25 i 29 de desembre de 2013. Tot començava en la Cideci-Unitierra (una escola de capacitació de San Cristóbal de las Casas, molt afí a la lluita indígena). Allí ens inscrivim les alumnes i alumnes i a part de compartir les primeres impressions entre nosaltres, va ser on se’ns va informar de quin seria la nostra destinació. En el meu cas el Caragol de Oventik (“caracol IV: Resistencia y Rebeldía por la humanidad”).
La primera vegada que trepitges territori zapatista, l’emoció t’envaeix. És el lloc on es produeixen els esdeveniments dels quals tant havia llegit i après des de la distància. L’aparició del cartell de “está usted en territorio zapatista” a un costat de la carretera marca un abans i un després en la implicació que un assumeix amb el moviment zapatista. En arribar al Caragol apareixen els primers rostres ocults sota el passamuntanyes. Va ser realment impressionant.
Després d’una cerimònia de presentació, les i els alumnes vam conèixer al que seria el nostre votán. Es tracta del company o companya zapatista encarregat de ser la teua guia, traductor, i amfitrió durant el temps en què dura l’experiència. El meu votán es deia Freddie, un jove tsotsil de la petita comunitat de Xohyep, en el Municipi Autònom de San Pedro Polhó. És precisament a aquest municipi on ens traslladem en camionetes l’endemà un grup d’alumnes i alumnes. Allí ens reben centenars de zapatistes que ens esperen. Sant Pedro Polhó és la llar d’unes 100 famílies zapatistes i totes elles participen de la cerimònia de presentació. Música i balls durant hores, molt a l’estil dels zapatistes.
Els dies centrals de la Escuelita els vaig passar en Xohyep. És una petita comunitat de no més de 15 famílies que viuen en cases de fusta disseminades en una petita vall. La majoria són tsotsils i és precisament eixa llengua la que usen habitualment. És curiós com pots arribar a entendre’t amb ells amb solament intercanviar algunes paraules. De la comunitat de Xohyep, únicament Freddie i uns quants companys més saben parlar “castilla”.
La comunitat està molt prop d’Acteal, on en 1997 paramilitars afins al PRI van assassinar a 45 persones, incloses dones i xiquets. Malgrat que era coneixedor de la història, sentir-la de boca de les companyes i companys zapatistes a solament uns quants centenars de metres d’on va ocórrer, posa els pèls de punta. La majoria dels habitants de la regió, no obstant açò, mantenen en la seua mirada una dignitat i un desig de resistència molt palpables.
Després d’aquests dies, partim de nou als caragols per a la cerimònia de comiat i per a una sessió llarga de preguntes on aclarir els dubtes que les i els alumnes poguèrem tenir. Després de la clausura de la Escuelita encara quedava una experiència més per viure: la festa de l’aniversari dels vint anys de l’alçament zapatista. Va ser una nit de finalització d’any molt especial i carregada d’emocions, a més del ball i la música (als que les i els zapatistes són molt aficionats) vam poder escoltar un discurs de la comandanta Hortensia sobre els vint anys de lluita posteriors a l’alçament de 1994. Una nit inoblidable, malgrat la pluja contínua que va acabar xopant-nos a totes.
Quins són els ensenyaments més importants que hem de prendre de la lluita zapatista?
És una experiència molt increïble el despertar en els Alts de Chiapas, compartir cafè, frijol, xarrades i hores de treball col·lectiu amb les i els zapatistes. Crec que ajuda a dimensionar la realitat de la seua lluita i, sobretot, a posar rostres humans als més de trenta anys de resistència en aquesta part de Mèxic.
Crec que l’aportació principal del zapatisme a la lluita contra el neoliberalisme es resumeix en la frase “volem un món on càpien molts mons”. El zapatisme no pretén ser un model únic de canvi. Assumeix les seues manques, assumeix les seues limitacions i sobretot, assumeix que la seua lluita està emmarcada dins d’un context que és molt particular. Açò m’enamora del zapatisme, no solament la seua humilitat, si no la capacitat d’assumir que la lluita és global, que ells són ni més ni menys que una opció més, i que la lluita que cadascun duga a terme en la seua terra ha de fer-la “als seus ritmes i a les seues maneres”.
No pretenen la presa del poder, sinó la seua transformació. Açò queda clar quan coneixes les sis normes en les quals es basa el seu autogovern: 1. Servir i no servir-se. 2. Representar i no suplantar. 3. Construir i no destruir. 4. Obeir i no manar. 5. Proposar i no imposar. 6. Convèncer i no vèncer. 7. Baixar i no pujar. Principis que evidencien un projecte de canvi, des d’a baix, que no es conforma amb el simple canvi de rostres o sigles d’els qui governen. Elles i ells aspiren, igual que la CGT, a dotar-se d’una autonomia pròpia al marge d’estructures verticals.
Però el que a nivell personal més em sorprèn i inspira és la manera en què conceben el temps i la lluita. Malgrat que la seua resistència té més de 30 anys i la seua lluita és diària, ells la conceben com un projecte a llarg termini. Es consideren producte d’una lluita de 500 anys i açò fa que tinguen una paciència i constància que xoca directament amb com concebem la lluita a Europa. Ací és més fàcil que cerquem la via ràpida, que ens desanimem si els resultats no són immediats… açò és una cosa que tots hem d’aprendre, a lluitar sense descoratjament i tenir paciència per a esperar resultats.
En l’inici d’aquest nou any, en el qual es compleix just un segle de la I Guerra Mundial, fet històric considerat el començament del segle XX, què penses que hem de concloure del passat segle i en què hem de centrar-nos per a construir un món just i solidari?
Jo crec que s’hauria de començar per assumir que hem de respectar les lluites dels altres i els seus projectes sempre que vinguen de “a baix a l’esquerra”. Que comencem a respectar les diverses formes i contextos en els quals es construeix l’autonomia front a l’Estat i al capitalisme. Que deixem de cercar governs alternatius i cerquem alternatives a ser governats. Que construïm amb paciència i sense necessitat de llançar-nos en mans de falsos profetes o de falses promeses.
Vols afegir alguna cosa més?
Que hem construït una relació molt íntima i molt sòlida amb un moviment germà. Que totes i tots hem d’estar orgullosos d’eixa relació i, sobretot, ajudar als zapatistes de la forma en què ells demanen ser ajudats. És a dir, construint un projecte de canvi ampli des de la CGT. Un projecte que afeblisca a eixa hidra de cent caps que és el sistema neoliberal. Perquè una derrota del neoliberalisme en qualsevol part del món és una victòria de tota la humanitat. Que caminem cap a eixe món nou que portem en els nostres cors, i que siga un món on càpien molts mons…
Libertad Montesinos
Equip Comunicació CGT-PV
