Jordi Martí Font
Avui, 26 de març del 2014, als Països Catalans, que jo sàpiga i en circumstàncies molt diferents, s’han guardat dos minuts de silenci i d’ells en vull parlar, no perquè el silenci com a tal m’interessi especialment sinó perquè amb dos minuts sols, sense soroll, avui hem sentit tantes paraules que mereixen que ens hi aturem. Ja dic ara que del segon minut no en diré tot el que en penso perquè acabaria tancat en fosca presó o expropiat per jutge o jutgessa vetlladora de l’honor dels rics i poderoso que es poden pagar querelles que anomenen “en defensa de l’honor”, ells que si alguna cosa no tenen és honor, humanitat i un mínim de decència.
Anem a pams i comencem al Parlament de la Catalunya. Avui s’hi ha fet un minut de silenci per Adolfo Suárez, l’”artífex de la transició modèlica” que ens ha mostrat un cop més com en són de mesells els que es diuen representants de la voluntat popular. Tots drets un minut per honorar la memòria d’un franquista reconvertit en demòcrata que es va encarregar de legalitzar el Partit Comunista quan ja no era comunista i d’iniciar la Batalla de València, retornant Abril Martorell a casa seva per tal que armés amb diners i immunitat l’extrema dreta blavera que aplanà el camí a la dreta que es deia civilitzada i tampoc ho era). La cirereta del pastís, perdó, del minut, l’ha posat Anna Simó, exercint com a mestra de cerimònies en representació d’ERC, un partit que Suárez (i el franquisme sencer) no va deixar participar en les primeres conteses electorals perquè no havia claudicat de la seva R. Aquesta gent que avui homenatjava Suárez diuen que volen decidir? Què?, el color de les rajoles del bany…, si les agulles d’estendre al roba seran de plàstic o de fusta…? Tanquem el minut i apludim el David, el Quim i la Isabel que han mantingut la decència de no participar en l’homenatge a qui, no ho oblidem, tenia con a ministre d’Interior Rodolfo Martín Villa (Gambín ens continua saludant amb un somriure d’orella a orella mentre crema la sala Scala i la CNT s’afona…). Tanquem el minut però no callem.
I no callem perquè el segon minut de silenci s’ha fet avui al Vendrell. Un minut de silenci pel Thami, de vuit anys; el Mohammed, de cinc; l’Osama, de tres; i l’Ayoub, de 12. Quatre nens morts i un minut de silenci emocionat que els han dedicat les persones concentrades aquest matí davant de l’Ajuntament del Vendrell, pobres com ells i que, tal com recull Xarxa Penedès, “consideren que l’Ajuntament fa unes polítiques antisocials que perjudiquen les famílies més desafavorides de la població”. Un minut de silenci indignat pels nens de Pisos Planes, abandonats com la resta de la seva família, habitants d’un pis del qual havien estat desnonats perquè no el podien pagar (quant de sofriment han provocat aquests bancs, quant d’acarnissament contra totes les persones pobres) i que havien tornat a ocupar per no viure al mig del carrer. Un minut de silenci al qual els quatre regidors de Plataforma per Catalunya no s’han sumat. Un minut de silenci que no ha fet el seu cap, August Armengol, pediatra i un munt d’adjectius més que prefereixo escriure en silenci. Pediatra…
Mentrestant, silencis sense minuts en aquesta Europa de començament del segle XXI, sense memòria, amb un oblit generalitzat, plena a vessar de l’exclusió social pròpia del capitalisme i amb el feixisme i el racisme esperant darrere la porta per salvar els mobles als rics de sempre quan tot peti. Un silenci que hem de trencar abans no sigui massa tard, malgrat a vegades el fàstic ens recorri el cos i ens el provoquin propis veïns quan diuen aquella frase apresa del “jo no sóc racista però…” Que el silenci no ens faci còmplices mai més de cap pintor mediocre ni de cap pediatra. I que la memòria no ens faci oblidar d’on venim i a on no volem anar.
