Jordi Martí Font
Tot i que Antígona i Sòfocles us puguin semblar noms llunyans en l’espai i en el temps, no ho són tant. De fet el personatge literari i l’autor grec que en va escriure la tragèdia són tan contemporanis com ho poden ser els barbuts aquests que es barallaven a l’AIT fa cent anys, tot i que d’ella ens separen molts més centenars d’anys, fins i tot milers. Si us dic que forma part de la mitologia clàssica, no us espanteu. En certa forma, una part important del món que coneixem en deriva, tot i que a voltes no ho notem o ho desconeguem. Per això, quan als nostres teatres es representen els textos d’autors com Sòfocles entre el públic els i les memebres dels moviments socials hi som absents, com si no anés amb nosaltres. I té tanta relació amb nosaltres que a voltes esborrona.
Filla d’Èdip i de Iocasta, els seus germans Etèocles i Polinices foren maleïts a lluitar tota la vida pel tron de Tebes. L’alternança en el govern de la ciutat va ser trencada per Etèocles i Polinices va decidir atacar la seva antiga ciutat per recuperar-ne el poder. En el combat, els dos germans moriren tal com ja els havien pronosticat. Com a conseqüència d’això, Creont, el germà de Iocasta, la que havia estat dona d’Èdip, passà a governar la ciutat. El nou poder constituït va enterrar amb honors d’heroi Etèocles i dictaminà que l’altre germà, Polinices, no rebria sepultura, el seu cadàver quedaria exposat a les aus i els gossos i si algú gosava desafiar aquesta llei seria condemnat al més terrible dels càstigs.
Aquesta seria la història inicial que serveix de motor als fets que relata “Antígona”, aquest referent propi dels desobedients en el món grec clàssic, la nostra amiga perpètua, dona i insubmissa. I no perquè fos la promesa del fill de Creont, Hemó, sinó perquè Antígona decidí no acatar la llei que el mateix Creont havia escrit. El desafià amb la desobediència. Desobediència que és pedra fundacional de la llibertat, perquè no hi ha llibertat si hi ha por i l’existència d’aquesta és la primera prova, precisament, que demostra que no hi ha llibertat. A la democràcia no es pot arribar sense llibertat, ni a la llibertat sense desobediència, fundada en aquest cas per una dona, Antígona, inexistent pero alhora completment simbòlica, referencial, literària i per això mateix, real.
Tres pilars sostenen la democràcia i els tres van alhora o bé és que estem parlant d’una cosa. Llibertat, igualtat i solidaritat. Però sense la llibertat que dóna la desobediència davant la injustícia no hi ha democràcia possible. Per això, Antígona és de les nostres i cal que la rellegim més enllà de les interpretacions i versions que, per exemple Espriu, en va fer durant la Transició. No perquè l’obra d’Espriu sigui menor (que no ho és) però passats més de 40 anys d’aquella interpretació, avui podem assumir el text original de Sòfocles en tota la seva plenitud i en tot el seu desobedient ensenyament.
I la desobediència comporta per a Antígona la seva pròpia mort: condemnada a l’enterrament en vida, que ella evitar penjant-se ajudada pel seu estimat. I desobeí, així també, l’ordre de separació del món de Creont. Hemó, en veure morta la seva estimada, després d’intentar matar el seu pare, es va suïcidar abraçat a Antígona mentre una espasa li feia forat en el ventre. I la seva mort portà aparellada la de la seva mare, Eurídice, esposa de Creont. L’autoritari aprengué la lliço i entengué que la repressió i la mort només crida més repressió i més mort. Ja era tard.
