La Confederació General del Treball (CGT) s’uneix a les nombroses veus que estan assenyalant l’incompliment pels estats de la Unió Europea de les més elementals normes d’asil i dels Drets Humans que l’ONU i tots els governs occidentals diuen protegir i defensar, al no acollir com a éssers humans a les milers de persones que estan arribant al nostre continent procedents tots els països, sumits en el dolor, la fam i mort com a conseqüència de guerres i persecucions, en l’agreujament de les quals alguns governs occidentals han tingut bastant responsabilitat. Tant de la fam com de les guerres, els “líders” dels països autodenominats desenvolupats tenen un altíssim, si no total, grau de responsabilitat. A més, la U€, conjuntament amb EUA i ara Xina, són els responsables de les sagnies en recursos a què es sotmet al Sud.
Potser des de la II Guerra Mundial no havíem assistit a aquesta diàspora, aquesta llarga marxa històrica de persones fugitives, desplaçades, gent obligada a deixar les seues llars i els seus països sota el regne de la mort armada. Ara, des de l’Iraq o Síria, Somàlia o Sudan, Senegal o Nigèria, Líbia o Afganistan, entrant per Itàlia o Grècia i creuant els Alps o Macedònia i Sèrbia, entremesclant-se migrants que reclamen pa i treball amb persones que cerquen una vida millor per als seus fills. En l’actual sistema, les polítiques migratòries europees i internacionals són estrictament repressives i policíaques. L’estat fortalesa de la U€ ha demostrat la seua inutilitat: enfront del parapet de l’argument de la seguretat -que tampoc és capaç de frenar la barbàrie del terrorisme islàmic-, s’han portat per davant les més elementals llibertats, els més elementals drets humans. Amb la crisi es va destapar el racisme, la discriminació i la violació de drets humans fonamentals (asil, sanitat, asil…)
En el que portem d’any, 300.000 immigrants han arriscat les seues vides en eixa singladura: 200.000 han arribat a Grècia i altres 100.000 a Itàlia. Aquesta quantia ja supera la xifra total de 2014, que Nacions Unides va fixar en 219.000 per al conjunt de l’any. L’Organització Mundial de Migracions calcula que a la fi d’any, hauran creuat a Europa al voltant de 800.000 persones sense salconduit, des de Àfrica i Turquia. Gran part de totes aquestes migracions són obligades, siga per la fam i la falta de recursos, siga per la violència física, la repressió i la guerra: el 62% dels migrants que arriben a Europa durant els últims mesos no fugen de la fam o la misèria, sinó de la guerra i les dictadures de Líbia, Afganistan, Síria, Eritrea, Darfur, l’Iraq, Somàlia o Nigèria.
La CGT entén que hem que tenir memòria històrica, per justícia social, perquè l’acció del capitalisme sobre la humanitat no quede impune. Va haver-hi un temps en què els europeus anàvem a Àfrica a robar persones, les ficàvem en un vaixell i les convertíem en esclaves a l’altre costat de l’oceà. Després va venir un temps en què els europeus del sud ens vam anar a fer les Amèriques (del Nord o del Sud) i allí vam ser obrers i obreres explotades. Ara Àfrica i Orient vénen a Europa…i no les volem. També els espanyols vam saber el que era ser refugiats polítics a França, Algèria, Mèxic, Xile, etc. en 1939; no podem haver-ho oblidat tan prompte.
Per res creiem que aquests “migrants” suposen algun problema (en quantitat) que desestabilitze el sistema de protecció, de treball i de convivència d’Europa. Aquests migrants suposen solament el 0,027% de la població de la U€. A aquesta U€ fa temps que se li va acabar l’humanitarisme i tot es mesura en funció dels balanços bancaris i del capital financer. En CGT tenim el ple convenciment que cap persona és il·legal i totes les persones, siguen d’on siguen, han de tenir garantits els drets fonamentals: la vida, la llibertat de moviment i residència, la protecció social i el treball.
Gabinet de Premsa de la CGT
Secretariat Permanent del Comitè Confederal de la CGT
