El President Ximo Puig es reuneix i negocia amb els mateixos sindicats que els seus predecessors
Després de la clàssica foto de família de patronal, President i sindicats d’ordre, que la premsa valenciana ens ha mostrat avui mateix, des de la Confederació General del Treball del País Valencià (CGT-PV) no podem deixar d’estranyar-nos pel molt que la nova escena política s’assembla a la vella i casposa casta. Clar, que quan en eixa foto presa el 20 de juliol en el Palau de la Generalitat, apareixen personatges tan habituals durant les últimes dècades en l’escena política i sindical valenciana com Ximo Puig, Gonzalo Pino o Paco Molina, parlar d’alguna cosa nova és poc menys que un exercici d’il·lusionisme.
Que el govern de Puig i els seus aliats seguisca apostant per la reedició de fallits acords amb els sindicats de sempre, com les successives edicions del PAVACE (o Pla Valencià per al Creixement i l’Ocupació), així com altres nombrosos pactes per a subvencionar mitjançant discutibles plans de formació a la CIERVAL i a UGT i CCOO, no deixa de ser una aposta pel continuïsme en tan delicada matèria com és la relació amb la llibertat sindical i el dret a la negociació col·lectiva, que per descomptat no pertanyen en exclusiva als sindicats de Pino i Molina.
Per a CGT, una vegada constatat el fracàs d’aquests pretesos plans de creació d’ocupació, el què s’imposa és una vertadera revisió i derogació –si escau- de totes les anteriors reformes laborals, de l’aplicació de les quals han vingut les actuals taxes de precarietat i desocupació. L’abaratiment de l’acomiadament i la substitució de l’ocupació fixa per eventualitat, subcontractes i ETT són les conseqüències de totes aquestes polítiques de retallades als drets laborals i majors beneficis per a la banca i la patronal. Polítiques antisocials que generalment han comptat amb la rúbrica del sindicalisme oficial.
Si de debò es vol apostar per la creació d’ocupació digna i per millorar la qualitat de vida de les famílies treballadores, ja tarden els personatges de la foto a posar-se a dotar de recursos a la Inspecció de Treball per a la persecució dels abusos contra els treballadors i els més que presumptes fraus a la Seguretat Social i a Hisenda. També haurien de donar passos cap a la reducció al mínim del ventall de contractes temporals i de temps parcial, que tant han influït per què avui tenir una ocupació ja no signifique eixir de la pobresa. És el moment fins i tot d’acabar amb les esclavistes jornades de 10, 12 o 14 hores diàries, quan fa decennis que el sindicalisme europeu va llançar la proposta de les 35 hores setmanals.
Des de CGT tenim justificats dubtes sobre l’eficàcia d’aquesta interclassista encaixada dels agents polítics, patronals i sindicals, ja que resulta quasi impossible que es puga –en l’hipotètic cas que es volguera– acabar amb la situació d’atur i precarietat que ja afecta a importants sectors de la societat sense derogar les successives reformes laborals, el Pacte de Toledo (que retarda i redueix les pensions) o el molt recent pacte sobre negociació col·lectiva, que limita el creixement dels salaris per a 2015 en un topall màxim del 1% (el 1´5% per a 2016) mentre els beneficis de grans empreses i bancs oscil·len entre el 50 i el 65% sobre els guanys de 2015.
Mentre no es tinga clar que el paper dels sindicats és defensar els drets i conquestes dels i les treballadores, i mentre les classes política i empresarial no abandonen el costum d’alimentar als aparats sindicals més dòcils, ens temem que els interessos de la classe treballadora van a seguir sent sacrificats en favor dels privilegis i les carreres polítiques de castes com les quals posen a la foto en qüestió.
Secretaria d’Acció Social
Comitè Confederal de CGT-PV
21 de juliol de 2015
Castellà
La CGT duda de la eficacia de los viejos y nuevos pactos por el empleo
El President Ximo Puig se reúne y negocia con los mismos sindicatos que sus predecesores
Tras la clásica foto de familia de patronal, President y sindicatos de orden, que la prensa valenciana nos ha mostrado hoy mismo, desde la Confederació General del Treball del País Valencià (CGT-PV) no podemos dejar de extrañarnos por lo mucho que la nueva escena política se parece a la vieja y casposa casta. Claro, que cuando en esa foto tomada el 20 de julio en el Palau de la Generalitat, aparecen personajes tan habituales durante las últimas décadas en la escena política y sindical valenciana como Ximo Puig, Gonzalo Pino o Paco Molina, hablar de algo nuevo es poco menos que un ejercicio de ilusionismo.
Que el gobierno de Puig y sus aliados siga apostando por la reedición de fallidos acuerdos con los sindicatos de siempre, como las sucesivas ediciones del PAVACE (o Plan Valenciano para el Crecimiento y el Empleo), así como otros numerosos pactos para subvencionar mediante discutibles planes de formación a la CIERVAL y a UGT y CCOO, no deja de ser una apuesta por el continuismo en tan delicada materia como es la relación con la libertad sindical y el derecho a la negociación colectiva, que desde luego no pertenecen en exclusiva a los sindicatos de Pino y Molina.
Para CGT, una vez constatado el fracaso de estos pretendidos planes de creación de empleo, lo que se impone es una verdadera revisión y derogación –si procede- de todas las anteriores reformas laborales, de cuya aplicación han venido las actuales tasas de precariedad y desempleo. El abaratamiento del despido y la sustitución del empleo fijo por eventualidad, subcontratas y ETT son las consecuencias de todas estas políticas de recortes a los derechos laborales y mayores beneficios para la banca y la patronal. Políticas antisociales que generalmente han contado con la rúbrica del sindicalismo oficial.
Si de verdad se quiere apostar por la creación de empleo digno y por mejorar la calidad de vida de las familias trabajadoras, ya tardan los personajes de la foto en ponerse a dotar de recursos a la Inspección de Trabajo para la persecución de los abusos contra los trabajadores y los más que presuntos fraudes a la Seguridad Social y a Hacienda. También deberían dar pasos hacia la reducción al mínimo del abanico de contratos temporales y de tiempo parcial, que tanto han influido para que hoy tener un empleo ya no signifique salir de la pobreza. Es el momento incluso de acabar con las esclavistas jornadas de 10, 12 o 14 horas diarias, cuando hace decenios que el sindicalismo europeo lanzó la propuesta de las 35 horas semanales.
Desde CGT tenemos justificadas dudas sobre la eficacia de este interclasista apretón de manos de los agentes políticos, patronales y sindicales, puesto que resulta casi imposible que se pueda –en el hipotético caso de que se quisiera– acabar con la situación de paro y precariedad que ya afecta a importantes sectores de la sociedad sin derogar las sucesivas reformas laborales, el Pacto de Toledo (que retrasa y reduce las pensiones) o el muy reciente pacto sobre negociación colectiva, que limita el crecimiento de los salarios para 2015 en un tope máximo del 1% (el 1´5% para 2016) mientras los beneficios de grandes empresas y bancos oscilan entre el 50 y el 65% sobre las ganancias de 2015.
Mientras no se tenga claro que el papel de los sindicatos es defender los derechos y conquistas de los y las trabajadoras, y mientras las clases política y empresarial no abandonen la costumbre de alimentar a los aparatos sindicales más dóciles, nos tememos que los intereses de la clase trabajadora van a seguir siendo sacrificados en favor de los privilegios y las carreras políticas de castas como las que posan en la foto de marras.
Secretaría de Acción Social
Comité Confederal de CGT-PV
21 de julio de 2015
Foto: Diario Información
