Antonio Pérez Collado, afiliado CGT València
El Fondo Monetario Internacional (FMI) que tan poco (o nada) suele decir de la corrupción, la explotación infantil o la precariedad laboral tiene una extraña fijación contra las pensiones y los modestos salarios de los trabajadores. Y es que a pesar de que la cuantía de tales retribuciones lleven años de congelaciones y recortes, los máximos dirigentes del FMI aprovechan cualquier aparición pública para cargar contra las jubilaciones y recomendar el abandono del sistema público como requisito, casi exclusivo, para superar las cíclicas crisis del modelo económico vigente.
La alarmante pérdida de independencia y espíritu crítico por parte de la mayoría del gremio periodístico no es una tendencia exclusiva en los medios privados y públicos españoles, pero sí que nos sitúa muy por delante del resto de países de nuestro entorno. De no ser así no se entendería que se dé protagonismo y credibilidad a estas rutinarias mentiras de los portavoces del capitalismo internacional; supuestos expertos cuyos sueldos son, como mínimo, unas doce veces superiores al salario o pensión medios en España. La misma unanimidad se produce cuando la orden es silenciar las voces discrepantes o ignorar las luchas de organizaciones y colectivos desafectos al régimen.
El más reciente de estos sermones neoliberales lo ha pronunciado la responsable de la misión del FMI para España, Andrea Schaechter, que ha advertido de lo peligroso que puede ser el acuerdo para subir el 0´9% las pensiones y los sueldos de los empleados públicos de nuestro país. Al mismo tiempo ha aprovechado la receptividad de autoridades y medios para incidir en la necesidad de apoyos públicos a las empresas privadas y para reiterar la conveniencia de liberalizar el sistema de pensiones.
Salvo para autónomos y pymes no parece que la situación de la patronal sea tan delicada como la de ese tercio de familias españolas que ya están inmersas o seriamente amenazadas por la pobreza, puesto que en estas mismas fechas en que la señora Schaechter nos avisaba del riesgo de incrementar los ingresos de los trabajadores, activos o jubilados, la Bolsa española experimentaba una subida semanal del 13´52 %, el incremento más elevado de los últimos 22 años.
Tal movimiento alcista en el parqué se debe, según las opiniones recogidas en los suplementos color sepia, al anuncio de una próxima vacuna contra la covid-19 realizado por la farmacéutica Pfizer. Al parecer los inversores ven en esta vacuna una buena ocasión de negocio antes que la posibilidad de acabar con una pandemia que, como es habitual, está atacando con más letalidad a los pobres que a los ricos.
No sería justo adjudicar a los mandatarios internacionales todo el mérito de las campañas a favor de la moderación en el gasto social, ya que en la casta dirigente autóctona también tenemos figuras relevantes que no se privan de manifestar lo que piensan. Sin ir más lejos Antonio Garamendi, el presidente de la Confederación Española de Organizaciones Empresarias (CEOE) cuyo sueldo anda por encima de los 300.000 eurazos anuales ha criticado esa subida de funcionarios y pensionistas del 0´9 %. El gobernador del Banco de España, Pablo Hernández de Cos, también se ha manifestado en contra de este aumento salarial de los empleados públicos, alegando que el IPC interanual es inferior a ese porcentaje. Además de no ir al mercado y ver cómo suben los precios Hernández de Cos parece olvidar que los funcionarios – al igual que otros muchos trabajadores – han sufrido años de congelaciones y recortes. En este caso el insulto es mucho mayor porque el sueldo adjudicado a dicho cargo (186.000 euros en 2017) sale de las arcas públicas.
Y para acabar, nada mejor que recordar algunas de las declaraciones de los empresarios modélicos de este país: Juan Roig (dueño de Mercadona) no se corta un duro y pide que pensemos más en clave de “pico y pala” y menos en la vacuna; Ignacio Goirigolzarri (presidente de Bankia) tampoco se esconde y dice que tenemos que preocuparnos tanto de la economía como de la salud. En cuanto a Amancio Ortega (n.º 1 de los ricos nacionales) no ha dudado, a pesar de su creciente fortuna, en acogerse a los ERTE y a la reducción de plantilla para “modernizar” el negocio de Inditex. Por su parte Ana Botín, la presidenta del Banco Santander que ahora presume de feminista, ha anunciado que se carga otros 4.000 empleos y aplica 1.000 traslados para así cerrar un tercio de sus sucursales bancarias.
Pese a las evidencias de que el dinero no está en las cartillas de los pensionistas, los que mandan no cesan en su empeño de precarizar y empobrecer a los ya pobres.
Antonio Pérez Collado
Els rics demanen austeritat als pobres
Antonio Pérez Collado, afiliat CGT València
El Fons Monetari Internacional (FMI) que tan poc (o res) sol dir de la corrupció, l’explotació infantil o la precarietat laboral té una estranya fixació contra les pensions i els modestos salaris dels treballadors. I és que a pesar que la quantia de tals retribucions porten anys de congelacions i retallades, els màxims dirigents del FMI aprofiten qualsevol aparició pública per a carregar contra les jubilacions i recomanar l’abandó del sistema públic com a requisit, quasi exclusiu, per a superar les cícliques crisis del model econòmic vigent.
L’alarmant pèrdua d’independència i esperit crític per part de la majoria del gremi periodístic no és una tendència exclusiva en els mitjans privats i públics espanyols, però sí que ens situa molt per davant de la resta de països del nostre entorn. De no ser així no s’entendria que es done protagonisme i credibilitat a aquestes rutinàries mentides dels portaveus del capitalisme internacional; supòsits experts els sous dels quals són, com a mínim, unes dotze vegades superiors al salari o pensió mitjans a Espanya. La mateixa unanimitat es produeix quan l’ordre és silenciar les veus discrepants o ignorar les lluites d’organitzacions i col·lectius desafectos al règim.
El més recent d’aquests sermons neoliberals ho ha pronunciat la responsable de la missió del FMI per a Espanya, Andrea Schaechter, que ha advertit del perillós que pot ser l’acord per a pujar el 0´9% les pensions i els sous dels empleats públics del nostre país. Al mateix temps ha aprofitat la receptivitat d’autoritats i mitjans per a incidir en la necessitat de suports públics a les empreses privades i per a reiterar la conveniència de liberalitzar el sistema de pensions.
Excepte per a autònoms i pimes no sembla que la situació de la patronal siga tan delicada com la d’aqueix terç de famílies espanyoles que ja estan immerses o seriosament amenaçades per la pobresa, ja que en aquestes mateixes dates en què la senyora Schaechter ens avisava del risc d’incrementar els ingressos dels treballadors, actius o jubilats, la Borsa espanyola experimentava una pujada setmanal del 13´52%, l’increment més elevat dels últims 22 anys.
Tal moviment alcista en el parquet es deu, segons les opinions recollides en els suplements color sépia, a l’anunci d’una pròxima vacuna contra la covid-19 realitzat per la farmacèutica Pfizer. Pel que sembla els inversors veuen en aquesta vacuna una bona ocasió de negoci abans que la possibilitat d’acabar amb una pandèmia que, com és habitual, està atacant amb més letalitat als pobres que als rics.
No seria just adjudicar als mandataris internacionals tot el mèrit de les campanyes a favor de la moderació en la despesa social, ja que en la casta dirigent autòctona també tenim figures rellevants que no es priven de manifestar el que pensen. Sense anar més lluny Antonio Garamendi, el president de la Confederació Espanyola d’Organitzacions Empresàries (CEOE) el sou de la qual camina per damunt dels 300.000 eurazos anuals ha criticat aqueixa pujada de funcionaris i pensionistes del 0´9%. El governador del Banc d’Espanya, Pablo Hernández de Cos, també s’ha manifestat en contra d’aquest augment salarial dels empleats públics, al·legant que l’IPC interanual és inferior a aqueix percentatge. A més de no anar al mercat i veure com pugen els preus Hernández de Cos sembla oblidar que els funcionaris – igual que molts altres treballadors – han patit anys de congelacions i retallades. En aquest cas l’insult és molt major perquè el sou adjudicat a aquest càrrec (186.000 euros en 2017) ix de les arques públiques.
I per a acabar, res millor que recordar algunes de les declaracions dels empresaris modèlics d’aquest país: Juan Roig (amo de Mercadona) no es talla un dur i demana que pensem més en clau de “pic i pala” i menys en la vacuna; Ignacio Goirigolzarri (president de Bankia) tampoc s’amaga i diu que hem de preocupar-nos tant de l’economia com de la salut. Quant a Amancio Ortega (núm. 1 dels rics nacionals) no ha dubtat, malgrat la seua creixent fortuna, a acollir-se als ERTE i a la reducció de plantilla per a “modernitzar” el negoci d’Inditex. Per la seua part Ana Botín, la presidenta del Banc Santander que ara presumeix de feminista, ha anunciat que es carrega altres 4.000 ocupacions i aplica 1.000 trasllats per a així tancar un terç de les seues sucursals bancàries.
Malgrat les evidències que els diners no està en les cartilles dels pensionistes, els que manen no cessen en la seua obstinació de precarizar i empobrir als ja pobres.
Antonio Pérez Collado
