Entrevista amb Víctor Tormo, Delegat de CGT en la Generalitat Valenciana i Educador Especial, publicada en “Notícia Confederal” (publicació CGT-PV).
Implicat des dels seus temps de la universitat en els moviments socials, aquest funcionari, diplomat com a professor de primària,viu a Vila-real i treballa fa sis anys com a educador especial en un centre castellonenc de Primària i Infantil.
Va començar en el moviment estudiantil, més tard va militar en l’ecologista d’on destaca “la bonica experiència en Per L’Horta” al llarg de la batalla en la ZAL a València. Després es va centrar en l’activitat sindical i també política.
Actualment, a partir de la seua militància en la Confederació, passa a formar part del Casal Popular de Castelló, “un espai okupat que s’està rehabilitant i que és un dels puntals del moviments socials de la comarca de La Plana”. Resumeix la seua tasca com “sempre vinculada a l’àmbit educatiu i social en centres educatius o de serveis socials”.
En aquesta entrevista, Víctor Tormo no sols ens explica les claus de la lluita que estan protagonitzant les educadores d’Educació Especial per visibilitzar el seu treball i que s’els reconega com a personal docent, sinó que ens apropa a la posada en pràctica de la seua defnicició de militància: “és el fet de no pensar únicament en un mateix, és pensar en la comunitat de persones pròximes i llunyanes”.
Com arribes al sindicat?
Al sindicat arribe perquè militava en Comissions Obreres, vaig ser delegat i cada vegada es feia més contradictori el que jo pensava amb el que pensava l’estructura del sindicat. Llavors vaig optar per anar-me de CCOO i passar-me a la CGT. Farà d’açò uns sis anys.
Quant al meu pas a delegat, em van oferir des de CGT-Castelló presentar-me a les eleccions. Coneixia prou el que és l’àmbit de les Conselleries en les comarques de Castelló i he tingut la sort que, a part de que el nom de CGT i la seua reputació estan en alça entre molts treballadors i treballadores, també entre les empleades públiques, vaig comptar amb una companya que va eixir de delegada que és Vanesa Almela Escrig. Realment ha sigut una sort tenir-la de companya. Per primera vegada hi ha dos representants de CGT en la Junta de Personal de les comarques de Castelló i estem fent una labor positiva en tant que estem veient que si que hi ha certa gent dins de la funció pública descontenta amb el sindicalisme majoritari del règim.
Per què consideres a la CGT una eina útil?
Em vaig aproximar a la CGT perquè entenc que en aquests moments és l’instrument sindical que més s’acosta a la idea de transformació social. M’agrada la pluralitat. I sobretot, quan vaig arribar a la CGT em va agradar la naturalitat, entesa com la volta a les essències sindicals, a l’assemblearisme, al fet que cada col·lectiu d’alguna forma s’apanyava amb com gestionar des de les seues contradiccions fins al dia a dia de la labor sindical i social. Aqueixa naturalitat de les essències, però no com alguna cosa que està tancada en un pot, sinó com alguna cosa que està en constant debat i transformació. Fins i tot dins del sindicat.
Pense que estem en el millor moment possible, un moment en el qual estan entrant en contradicció el règim que està taponat, i noves formes de fer les coses. I sindicalment les noves formes de fer les coses estan en la CGT. I no és perquè és nou, crec que no hi ha res inventat en el moviment obrer. Però sí és poder tornar als orígens. Tornar a comptar amb la gent, que siga la gent la que s’autoorganitze. Açò em sembla essencial. És simplement no dir-li a la gent el que ha de fer, sinó que siga la pròpia gent la que s’empodere.I açò crec que és el gran valor de la CGT, el possibilitar l’empoderament de la classe treballadora.
En aquest moment, quins creus que són els principals enemics per a una lluita efectiva de la classe obrera?
Crec que hi ha dues coses. D’una banda, està l’individualisme. Està molt ficat en la gent que cadascú es solucione el seu problema pel seu compte. Pense, i no vull caure en el negativisme perquè en el front de batalla cal estar en actitud positiva, que la realitat és la que és i, almenys en l’Estat espanyol, molta gent el que vol no és un canvi sinó tornar a la tranquil·litat de les vaques grosses del capitalisme, quan ací semblava que tot funcionava bé. És a dir, tornar al treball alienant però que et permeta tenir un segon cotxe, un apartament, etc. Aqueix individualisme està molt estès: açò d’intentar “a veure si em funciona a mi bé, és igual la merda de món que tinguem”.
I d’altra banda, és la por. La por és una eina del capital, igual que la religió, i és un element molt fort que paralitza. Si té sentit un sindicat com la CGT, el valor del sindicalisme de classe és precisament el trencar amb aqueixa por. Dient que no estàs sola, que hi ha una altra gent com tu, que cal canviar les coses, i que entre totes podem fer front al poder.
Porteu temps amb la denúncia de les condicions laborals del col·lectiu d’educadores especials, un col·lectiu no gaire conegut però imprescindible. Explica’ns qui sou i què feu.
El col·lectiu està format bàsicament per dones, per la qual cosa parle en femení. Som funcionàries, treballem per a la Generalitat Valenciana des de la pròpia constitució de la Generalitat, estem treballant en els centres públics de Primària, Infantil i Secundària. També en centres específics. I dius bé que som un col·lectiu desconegut. Sempre escoltem les mateixes declaracions, tendents a esmentar a les mestres, a l’alumnat però no de les educadores. I no obstant açò, estem ací. Al País Valencià som més de 800 en dotacions de centres públics d’educació. Per tant som un col·lectiu nombrós.
Com es distribueixen les educadores?
La distribució depèn de la població i de les necessitats dels centres. El nombre és variable. A València hi ha unes 450 educadores, 300 a Alacant i poc més de 100 en la província de Castelló. És un col·lectiu molt dispers. En la seua majoria estan soles en un centre. En Primària i Infantil açò és habitual i en els instituts també hi ha educadores en situació més precària perquè tenen jornades partides en diversos centres i han de desplaçar-se amb mitjans propis. I després sí que hi ha centres específics en els quals es dóna un col·lectiu més nombrós integrat per una dotzena d’educadores.
Apostem per intentar visibilitzar aquest col·lectiu. Ens hem posat òbviament en contacte amb els altres territoris del País Valencià i açò ha suposat que ara, aquest curs, estiguem coordinats amb les plataformes que s’han constituït tant a Alacant com a València. A Castelló no hi ha constituïda plataforma, lliurem des del propi sindicat l’acció reivindicativa.
Respecte a les plataformes cal dir que, si d’alguna forma sorgeixen, és perquè ha fallat el que és el sindicalisme oficial del règim. Han fracassat des del moment en què les pròpies educadores decideixen passar dels sindicats perquè veuen que aquests no arrepleguen els seus interessos. Açò pot tenir una lectura negativa i és que es pot caure en el corporativisme, del qual òbviament no estem participant des de la CGT. Però si que valorem molt positivament que és una forma d’autoorganització i que aquest curs el fet que a la CGT ens tinguen com un interlocutor vàlid vol dir que no és que siguen corporatives i antisindicals aquestes plataformes sinó que és un rebuig als sindicats majoritaris que tots aquests anys no han donat resposta als interessos per la millora de les condicions laborals de les treballadores educadores. I en açò estem.
L’any passat ja es va fer alguna concentració per part de la plataforma de València i aquest curs s’ha constituït la plataforma d’Alacant. Es va iniciar el curs amb una concentració a València convocada per la Plataforma d’Educadores de València i ja ens hem coordinat i vam fer en el mes d’octubre unes concentracions en les tres capitals de província del País Valencià davant les conselleries d’Educació i davant la d’Administració pública. Van ser concentracions quant a afluència importants: el col·lectiu té necessitat de protestar, que se sàpia que existeix, no estan disposades a engolir més. Per què es fa a València davant la seu d’Administració Pública? Perquè abans s’havia fet davant la d’Educació i és que hi ha una circumstància que ve des de l’inici de la Generalitat Valenciana que d’alguna forma deriva en la situació laboral que pateixen les educadores i és que, àdhuc estant en centres educatius, no se’ls reconeix com a personal docent. Tenen una normativa com si foren no docents. Açò és el que les diverses administracions han usat per a desentendre’s. No es tracta d’un buit ja que està perfectament reglamentat, sinó que aquesta mescla permet aprofitar-se i modificar de forma arbitrària les condicions laborals a la baixa.
Per què comenceu ara amb les mobilitzacions quan veniu arrossegant el problema des dels inicis de la Generalitat Valenciana?
És veritat que el problema no és nou. És encertat preguntar-se per què ara perquè qualsevol que viu la pel·lícula dels fets es plantejarà quina és la raó.
Sorgeix ara perquè, després d’un quart de segle de la ultradreta que hem patida amb el Partit Popular, hi havia per part de sectors amplis i també de les treballadores la idea que ara amb el nou Consell anaven a canviar les coses. I no ha sigut així. L’olla estava a molt alta pressió i s’ha disparat perquè tots aquests anys ha hagut una inutilitat dels sindicats però també circumstàncies que porten a pensar que si algú ha posat expectatives en el canvi de govern doncs prompte s’han trencat.
És cert que a un govern cal deixar-li temps suficient perquè s’assenteix i sàpia per on escometre els canvis però el curs passat la Conselleria ja va presentar un esborrany d’unes instruccions laborals que eren més restrictives que les que hi havia amb el PP. Al final van ser retirades perquè ni els sindicats del règim eren capaços d’assumir-les, encara que cal dir que UGT va tenir una actitud bastant complaent i va ser arrossegada per la resta de sindicats perquè si no haurien donat el vistiplau. Si algú tenia esperança que amb aquest Consell s’anava a canviar es van desmuntar aqueixes esperances. Des de la CGT, a pesar que les educadores estan orgànicament sota la responsabilitat de la consellera d’Administració Pública, Graciela Bravo, nosaltres apuntem directament al conseller d’Educació, a Vicent Marzá, perquè el col·lectiu treballa en centres educatius, fa tasques educatives i per tant és Educació qui ha de fer moviments perquè es reconega com a treball docent i es revertisquen les precàries condicions laborals.
Cal dir que sense educadores d’Educació Especial no és possible una educació pública de qualitat que siga inclusiva amb les persones amb diferències. Les educadores treballem amb alumnat amb discapacitats físiques, psíquiques, sensorials, que per a continuar amb el trajecte del disseny curricular, amb l’ensenyament ordinari en plenitud d’aptituds, requereixen un acompanyament constant. És curiós perquè som l’única figura que en un centre educatiu acompanya en tot moment a aquest alumnat amb discapacitats i no obstant açò som l’únic col·lectiu oblidat per l’Administració.
A quines raons respon aqueix oblit per part de l’Administració?
Tinc la meua opinió. Açò seria tema de tesi, seria bonic que algú des de les universitats públiques es dedicara a estudiar el perquè de l’oblit de certs col·lectius. La meua opinió va en un doble vessant. Una és la condició de ser un col·lectiu majoritàriament femení, per la qual cosa el masclisme institucional actua mitjançant el menyspreu a aquells col·lectius que estan feminitzats.
I una segon vessant que seria un cert classisme. Les companyes mestres i professores també tenen els seus problemes laborals, però s’entén des d’una visió autoritària que respon a una estructura jeràrquica de l’Administració que les educadores són meres subalternes a altres figures docents. I en cap moment les educadores estan pretenent ser mestres o professores. El que es vol és que es valore en la seua justa mesura l’important treball que es realitza per a garantir l’educació de l’alumnat amb discapacitats. Crec que aqueixes són les dues explicacions de per què aqueix oblit des que es va crear la Generalitat amb el PSOE, després amb el PP i ara amb aquest nou govern de PSOE i Compromís.
En quines mesures concretes es traduiria aqueixa valoració que reclameu per al col·lectiu?
Primer en la visibilitat. Que es reconega com un col·lectiu important, no més que un altre col·lectiu que forma part de la comunitat educativa i per tant ha de tenir veu i ha de tenir poder de decisió en allò que li competisca.
Després estan les purament laborals. Les condicions laborals de les educadores són precàries. Perquè s’ha institucionalitzat, i li ha vingut molt bé a l’Administració, donar molt poder a la inspecció educativa i a la direcció dels centres convertimt-se en corretja de transmissió en moltes ocasions de la forma més restrictiva de l’Administració. El que es fa és precaritzar les condicions de les treballadores per a abastar el màxim possible de treball. Les educadores especials no participen en els claustres i açò és una aberració. És aberrant deixar-li la normativa a lliure albir de la direcció del centre. Ací es trenca el poder de negociació, perquè deixa en desavantatge a la pròpia educadora que ha d’apanyar-se la papereta amb el seu director.
Després hi ha cert maltractament. Des del moment en què condicions que estan per escrit, que no és que ens inventem res, per exemple el tema del descans, en la seua immensa majoria no es compleix açò suposa un maltractament. A més, hi ha un percentatge molt alt, com en la resta de l’Administració autonòmica, d’interinitat amb el que suposa açò també de superioritat de l’Administració i d’indefensió per als treballadors.
Açò també ha sigut un pitxer d’aigua freda per a aquells que pensaven que amb el nou Consell anava a canviar la política del personal de la Generalitat amb l’alt índex d’interinitat que suposa més d’un terç de la plantilla, en l’última oferta d’ocupació pública no ha eixit cap plaça. Després cal explicar que hi ha jornades parcials que també són habituals.
També és significatiu com a menyspreu el fet que haja desaparegut amb el PP la formació específica, i segueix sense existir, açò és un dret que tenim tots els empleats públics.
És aberrant que no estiguen en els claustres, que no hi haja temps per a coordinació educativa amb la resta de profesorales en el centre, o que no hi haja temps per a la preparació d’activitats, temps que sí que tenen les professores i mestres. En conseqüència es ve a traslladar la idea que no importa aqueix treball, no importa l’educació dels alumnes amb discapacitat.
Els pares i mares respecte a açò últim especialment, tindran alguna cosa que dir. Quin paper juguen en aquest conflicte?
Quan es parla amb les famílies sí que entenen com molt important la labor de les educadores encara que de moment no participen de la protesta.
Com a CGT ens hem reunit amb la FAPA-Penyagolosa que és la que reuneix les AMPAS de la província de Castelló. Els vaig traslladar quina és la nostra situació i les nostres reivindicacions i els vaig fer la petició que en el seu àmbit parlen, discutisquen sobre el que en aquest moment està ocult i és que hi ha un col·lectiu nombrós i necessari per a l’educació de les seuesfilles i fills.
També és important explicar que sense educadores no existeix educació inclusiva i aquesta no és un benefici només per a l’alumnat amb discapacitat sinó també s’obté benefici per a la resta d’alumnat. En la pràctica diària en la meua escola ho veig: el compartir un aula entre alumnes amb i sense discapacitat realment suposa que després aqueix alumnat va a tenir una visió molt més reflexiva i integradora en la vida real, no es va a sorprendre de certes coses i va a acceptar certes diferències.
D’alguna forma la vostra reivindicació el que fa és posar en qüestió la llei de la selva…
Exacte, estic d’acord. Si s’havia avançat en certa línia de benestar social en el capitalisme fruit de les lluites de la classe treballadora, hi ha una reculada, un robatori d’aqueixa línia que, davant la llei de la selva, posava mesures compensatòries, per açò és més decebedora si cap per part del nou govern que no atenguen a la idea que per a un altre tipus d’educació és necessari que es posen els mitjans. I els mitjans suposarien una millora de les condicions educatives de l’alumnat amb discapacitat i de l’alumnat en general.
Vols afegir alguna cosa més?
Doncs que tenim la mirada posada en el conseller Vicent Marzá que ni veu ni escolta ni parla.
Hem plantejat la mobilització continuada i les Plataformes mantenim la coordinació.
Estic molt satisfet de la labor que hem realitzat com a sindicat. Un dels assoliments és posar en contacte a les educadores entre si. Les xarxes socials ens han facilitat que les educadores distants en comarques del País Valencià estiguen parlant. Intercanvien consultes, comentaris, com es senten. Aixó m’emociona perquè ja és un pas de gegant.
Libertad Montesinos, Equip Comunicació CGT-PV
Notícia Confederal Novembre 2016
