Reportatge publicat en El Temps
Aquest 9 d’octubre els representants dels treballadors de les plantes de Ford a Europa estan convocats a una reunió a Colònia per informar-los dels plans de reestructuració previstos per la companyia. En representació de la planta d’Almussafes assistirà el representant d’UGT, Carlos Faubel. Amb el pas dels anys, aquesta organització ha monopolitzat l’acció sindical i ostenta 25 dels 37 membres del comitè. Ascensos selectius, tractes de favor, discriminació sindical, perjudicis salarials… Els sindicats minoritaris denuncien una estratègia velada de Ford per afavorir els ugetistes, als qui acusen de sacrificar drets laborals a canvi de favors personals i organitzatius.
Carlos Naranjo va ingressar a la planta de muntatge de Ford l’any 2015, en un moment de renovació de plantilla. Com tants altres, s’afilià, tan bon punt va incorporar-se, a la UGT. “Tothom sabia que per progressar calia apuntar-s’hi”, diu. Bon treballador, amb formació específica en automoció, l’empresa va decidir fer-lo fix quan va complir tres anys en la cadena (tal com marca el conveni). A principis d’aquest any, Naranjo va patir un accident i es va trencar un os del peu, circumstància que el va mantenir mig any de baixa. Durant aquest temps, Naranjo va participar activament en el IV Congrés del Sindicat de Treballadors del Metall (STM)-Intersindical Valenciana, segona força a la planta de Ford. Quan al juny es va reincorporar al seu lloc de treball denuncià el que al seu parer era una “insostenible” càrrega de feina en la secció de muntatge, la més exigent des del punt de vista físic. Ho feu davant els companys de l’STM. “És molt habitual que alguns treballadors tinguen una doble militància: l’oficial, amb la UGT i l’extraoficial, amb un altre sindicat minoritari, al qual paguen la quota sense coneixement de l’empresa”, explica Paco González, de l’STM. Aquesta organització, de fet, tenia previst convertir Naranjo en delegat sindical en els pròxims mesos.
La gent de l’STM, a la vista de la denúncia de Naranjo, l’instaren a consultar els seus companys per fer pinya i presentar una queixa col·lectiva davant la Comissió de Mètodes i Temps de la companyia. Al capdavall, en la lluita obrera, la unió fa la força. “El dimarts següent em comunicaren que l’empresa m’obria un expedient disciplinari. L’endemà em feren fora”, relata. En la seua carta de comiat figuraven, com a arguments, “disminució en el rendiment i falta d’integració en els processos de producció”. “Era només una excusa: Naranjo rendia igual que quan van decidir fer-lo fix. En realitat, el seu comiat és una represàlia de l’empresa per la seua aproximació a l’STM —denuncia Paco González—. És, a més, una forma d’alliçonar la resta dels companys”. Naranjo ha denunciat Ford i demana que l’acomiadament siga declarat nul. El judici està fixat per al juliol de 2019.
El seu cas exemplifica el que de fa anys critiquen els sindicats minoritaris presents a Ford: que la companyia multinacional dona un tracte de favor a la Unió General dels Treballadors. Ascensos selectius, afiliacions automàtiques, discriminació sindical, perjudicis salarials… formen part del catàleg de greuges dels sindicats menuts. Aquest setmanari s’ha posat en contacte amb Ford, que ha declinat respondre a aquestes crítiques. Des d’UGT neguen la major: “Hem exercit un sindicalisme responsable, hem sabut negociar per avançar-nos als temps. No rebem cap tracte de favor. És una acusació sense fonaments”, addueix.
La nineta dels ulls
Ford és, a hores d’ara, la multinacional per excel·lència del País Valencià. Des de la seua inauguració, el 23 d’octubre de 1976, a Almussafes ha sigut la nineta dels ulls de l’administració valenciana, independentment del color polític de qui ocupara la Generalitat. La seua instal·lació, en plena Transició, fou interpretada com l’inici del final de l’etapa agrarista i l’aposta per la indústria; Una mena de confirmació a l’ingrés del País Valencià en la modernitat. Nogensmenys, el polígon industrial Juan Carlos I, on s’ubiquen la planta i les indústries auxiliars, és un pol econòmic de primer ordre. En la planta de Ford treballen, actualment, 7.462 persones. Només Mercadona i Consum la superen en mà d’obra. La companyia estima que per cada lloc de feina de Ford se’n generen tres més d’indirectes. L’any 2016, quan la fàbrica d’Almussafes va complir 40 anys, la mateixa empresa assegurava que suposava el 18% del PIB valencià. En aquestes quatre dècades, s’hi han fabricat 12 milions d’unitats. En aquest temps tampoc no hi ha hagut any en què, per una o altra via, la Generalitat no contemplara alguna ajuda econòmica per a la factoria. La multinacional ha sigut i és una “empresa estratègica”. Com Seat, a Martorell; o Opel, a Figueruelas, són empreses amb fil directe amb els seus respectius governs. I això malgrat que Ford continue tenint la seu fiscal a Madrid, on paga els impostos, i no a València a pesar que Almussafes és l’única factoria que tenen a Espanya.
Sembla, però, que s’aproximen temps de canvi a la companyia de l’oval. Aquest 9 d’octubre, Ford ha convocat una reunió extraordinària a Colònia (Alemanya), seu de la seua divisió europea, per explicar-los els plans de reestructuració a Europa, on en l’actualitat disposa de vuit plantes. La política proteccionista de Trump, la transició cap a models de vehicles més ecològics i el Brexit han introduït incertesa en el sector de l’automoció. “Disposem d’una carta de presentació immillorable: tenim els millors registres de les plantes europees”, assegura Carlos Faubel, secretari general d’UGT a Ford. La fiabilitat, el nivell de productivitat i la pau social són, en opinió d’aquest sindicalista, les principals bases amb què Almussafes es presentarà a la cimera europea. Les coses han canviat molt a la Ford —i caldria afegir, a totes les grans factories— des d’aquelles jornades de protesta de finals dels 70 i principis dels 80 que deixaven l’empresa en l’estacada. De fet, l’última aturada parcial —de dues hores— data de maig de 2008, quan els sindicats minoritaris protestaren per l’anunci de l’empresa d’eliminar el torn de nit i traslladar càrrega de feina a la resta de torn. Fou aquell l’última cuada d’allò que podríem dir-ne conflictivitat laboral.
Monopoli sindical
Faubel viatjarà a Colònia en representació d’UGT. El seu sindicat ostenta, en l’actualitat, la majoria absoluta de l’òrgan de representació dels treballadors. Dels 37 membres, 25 són d’UGT. Els altres 12 se’ls reparteixen STM-Intersindical Valenciana (5), Comissions Obreres (4) i CGT (3). Les dades d’afiliació són igualment aclaparadores: en l’actualitat 6.000 dels 7.462 treballadors en nòmina de Ford tenen carnet de la UGT, això és un poc més del 80% del total. La resta de sindicats prefereixen no facilitar les dades però tots coincideixen que l’última dècada han patit una sagnia imparable de baixes. Aquest setmanari ha parlat amb una desena de testimonis, alguns amb responsabilitat sindical, d’altres no, i tots coincideixen en el mateix: que hi ha una estratègia per part de l’empresa per beneficiar a la UGT.
“Hi ha una persecució i una marginació de tot el sindicalisme crític i combatiu”, assegura Paco González, representant de l’STM-Intersindical Valenciana. “Ací UGT actua com un sindicat únic”, afirma, taxatiu, Mariano Bosch, delegat de CGT. Això no fou, però, sempre així, ja que en els inicis hi hagué una representació prou més equilibrada, sobretot pel que fa al binomi UGT-Comissions. Bosch situa l’arribada a Almussafes d’Antonio Adés com el punt d’inflexió en la realitat sindical. Adés, originari de l’Argentina, va aterrar a València l’any 1997, després d’haver fet carrera, primer, a Detroit, i després en factories i filials de Mèxic. Nomenat gerent de fabricació, Adés “va desplegar una estratègia tendent a promoure l’existència d’un sol sindicat”, segons Bosch. “El que volien era fer un sindicat a disposició de l’empresa”, explica una persona que coneix de prop l’empresa i prefereix mantenir-se en l’anonimat.
Lluita de classes o de càrrecs?
“UGT té comprada la majoria absoluta. Hi ha una simbiosi total empresa-sindicat”, explica un afiliat a UGT molt crític. “Si no vols anar-te’n al carrer, has d’afiliar-t’hi. Qui no s’hi afilia, és sospitós”, relata aquest operari amb tres lustres d’experiència. Els mecanismes per prioritzar UGT i bandejar la resta són diversos. El primer té a veure amb les promocions internes. “És impossible aspirar a millorar dins l’empresa si no tens el carnet de la UGT. Hi ha casos de persones que no els han passat del grau 5 al 6 [categories professionals] fins que no han deixat els sindicats minoritaris per passar-se a la UGT”, diu una persona que va entrar a treballar a la Ford fa tres dècades i que en aquests moments no pertany a cap organització. No s’ha de passar per alt que figurar en un o altre grau pot suposar una diferència salarial d’uns 2.500 euros anuals. “S’ha de ser molt íntegre per no caure en la temptació”, lamenta Mariano Bosch, de CGT. El seu sindicat ha arribat a perdre fins a 50 afiliats al mes “per culpa d’aquesta política”, assegura. Les fonts consultades també asseguren que cada volta que s’ha aplicat un expedient de regulació d’ocupació (ERO) els treballadors no afiliats al sindicat majoritari han estat els principals perjudicats. De fet, CGT va denunciar davant la justícia aquesta situació. El 2011 el jutjat social número 10 de València va considerar provat que Ford España havia perjudicat aquest sindicat en els ERO aplicats entre els anys 2008 i 2009, així com en les promocions professionals de 2003 a 2010. La sentència obligava l’empresa a indemnitzar la CGT amb 9.000 euros per discriminació sindical.
Les persones consultades per aquest setmanari coincideixen a dibuixar un ambient de tensió. “La nostra gent està afiliada a través del banc perquè així l’empresa no se n’assabenta”, explica Paco González, delegat de l’STM-Intersindical Valenciana. UGT ha aconseguit, a més, rejovenir la seua afiliació, ja que, com Carlos Naranjo, són molts els qui s’hi inscriuen tan bon punt ingressen a la planta de producció. “Quan són admesos, entren al que nosaltres anomenem ‘la bombolla’ (un despatx amb parets transparent) i allí se’ls invita directament a afiliar-se a la UGT i és vox populi que és l’única manera de progressar dins l’empresa”, explica una persona amb 40 anys d’experiència a la factoria.
A cada bugada, un llençol
Des d’UGT neguen categòricament aquestes acusacions i desmenteixen l’existència de tracte de favor. “L’increment d’afiliats es deu al fet que hem anat guanyant credibilitat així que han passat els anys. Els treballadors veuen que donem la cara, que no ens quedem amagats i aportem solucions”, explica a EL TEMPS Carlos Faubel. “Hem signat en solitari acords amb l’empresa als quals, després, s’han acabat sumant la resta de sindicats”, es defensa. El representant d’UGT també respon als qui els acusen de ser un sindicat al servei de Ford: “Hi ha moltes formes de lluitar. A hores d’ara, tal com està el mercat laboral, una forma de lluita és saber avançar-se als temps”. Ford España, amb qui ha contactat aquest setmanari, per la seua banda, s’ha estimat més no fer declaracions.
El sindicat ha arribat a molts acords en solitari amb l’empresa, una circumstància que les organitzacions minoritàries interpreten com una claudicació en la lluita obrera. UGT, diuen, ha estat excessivament conciliador i ha fet concessions essencials: la flexibilització horària en favor de les necessitats de l’empresa; o l’aplicació d’una triple escala salarial que perjudica les condicions salarials dels treballadors més joves, per exemple. “Ha estat al servei de l’empresa”, assegura Paco González. “Els treballadors de Ford es van caracteritzar durant els primers anys per ser combatius. Això, però, és història i s’ha passat a un tipus de sindicalisme servil”, assegura Antonio Pérez Collado, treballador de Ford ja retirat i autor del llibre De la ilusión a la resignación, escrit amb motiu del 35 aniversari de Ford. Persones que estan en el dia a dia de la factoria critiquen que familiars de sindicalistes clàssics que acaben d’ingressar en l’empresa assumisquen responsabilitats sindicals, passant per alt els terminis normals d’ascens. “Hi ha delegats que no saben distingir l’esquerra de la dreta”, es queixa un operari amb molta experiència.
Prudència al volant
Carlos Faubel nega totes aquestes afirmacions amb rotunditat i apel·la a l’actitud responsable de la seua organització. Recorda, per exemple, com Ford Europa no va tenir mirament a clausurar la planta belga de Genk, l’any 2012. En els anys previs, UGT havia negociat amb Ford Europa, cara a cara, un acord en què, a canvi d’inversions per valor de 425 milions d’euros, es retallaven alguns drets laborals de la planta. Pau social a canvi de continuïtat. “Era un moment en què Almussafes no tenia, a nivell europeu, la importància que té ara. Vam apostar fort, vam negociar directament a Europa i vam aconseguir una continuïtat i una càrrega de treball que ens ha situat al capdavant de les plantes europees. Vam negociar amb tots els sindicats a la contra. Ens acusen de conciliadors i condescendents però els fets parlen per ells mateixos. Sempre es pot estar millor? Sí, però també podríem estar pitjor”. Faubel remarca que en l’actualitat el 99% de la plantilla disposa de contracte fix i durant l’etapa de crisi els salaris han crescut al ritme de l’IPC. La seua estratègia d’arribar a acords amb l’empresa, si bé no ha fet minvar la seua afiliació, sí que li ha passat factura en les votacions dels acords: en el darrer acord de conveni, el gener de 2018, el 48% dels treballadors van dipositar un vot negatiu a les urnes. “Com són possibles aquests resultats, si tenen un nivell d’afiliació tan alta? No deu ser que els treballadors, en les votacions secretes, expressen amb llibertat el seu parer sobre l’actuació sindical? De fet, en la planta de muntatge, que és la més dura des del punt de vista físic, va guanyar el no per moltíssim”, explica Paco González d’STM-Intersindical. No ha sigut, però, l’única patacada d’UGT en aquest àmbit. L’any 2009, va patir una derrota històrica quan els treballadors van rebutjar per 2.545 vots en contra i 2.427 a favor la proposta que UGT havia signat amb la multinacional.
De moment, a UGT es preparen per a la reunió del pròxim 9 d’octubre. “És prompte per avançar el que pot passar”, assegura Faubel. Al polígon Juan Carlos I hi ha certa preocupació, però també escepticisme: “Això que estan fent és habitual: presenten un panorama fosc, d’incertesa, per després justificar les seues concessions i aparèixer com els salvadors”, diu un veterà de la companyia. Ell, com tants altres, s’estima més que el seu nom no figure en el reportatge. •
https://www.eltemps.cat/article/5166/monopoli-sindical-a-ford-almussafes
