El projecte polític del moviment llibertari

Article de José Asensio publicat en portada del Notícia Confederal Març 2017.

Els processos d’anàlisis i debat entre les diferents organitzacions, col·lectius, grups i persones que es senten vinculades al moviment llibertari han suposat sempre una assignatura complexa d’abordar i difícil de resoldre. Més enllà de la coordinació en temes i accions puntuals, existeix en la nostra història més recent una dinàmica palesa i normalitzada cap a l’atomització i dispersió del propi moviment. Els intents per trencar aquestes dinàmiques, per establir espais on poder raonar, debatre experiències i extraure conclusions, si procedeixen, solen ser xicotets oasis dins de la infinitat d’espais i pràctiques en les quals està immers el moviment. Podríem recordar, entre unes altres, les cinc cites de Buscando el Norte (València, Sant Boi, Luarca, Madrid i Barcelona), i fins i tot, propostes de caràcter internacional que van suposar espais per al debat però escassos progressos a nivell organitzatiu. En aquest sentit, i per la repercussió que va tenir en el seu moment, l’article de desembre de 2014 de Carlos Taibo, (http://www.carlostaibo.com/articulos/texto/?id=500#) animava a la reflexió i convidava, sobre la base de la nostra pròpia responsabilitat sobre allo col·lectiu, directament a la creació de noves estructures confederals i obertes a la societat.

Des de llavors, organitzacions com Embat a Catalunya (http://embat.info) o Suport Mutu a Madrid (http://apoyomutuo.net) han acollit multitud d´activistes socials vinculades a les pràctiques llibertàries i realitzat innombrables presentacions de les seues activitats i iniciatives com podem comprovar en els seus webs. Per contra, alguns intents de sumar organitzacions i col·lectius en plataformes organitzatives, com la proposta de finals de 2015 de Joventuts Llibertàries a València d’establir un Front Comú Llibertari sobre cinc eixos de treball, han passat sense pena ni glòria entre gran part dels grups que podien haver-les considerat i debatut obertament per a intentar una inicial marxa. En el mateix sentit podríem parlar de com solen ser les relacions entre les organitzacions que es reclamen hereves de l’anarcosindicalisme, més enllà de com vam dir anteriorment en accions concretes, o la quantitat de discussions sobre la “puresa anarquista” que seguim trobant en la xarxa i que, principalment, serveixen per a seguir alimentant tensions i enfrontaments.

Encara que per a algunes persones i col·lectius el moviment llibertari és incompatible amb un projecte polític, el ben cert, és que l’activitat transformadora en allò social, que es recolza des d’aquest moviment, ha de respondre, òbviament, a la necessària articulació d’estratègies, a curt i mig termini, que tinguen com a finalitat la construcció d’una societat llibertària. Aquestes accions, per tant, respondran als objectius establits i acordats sota les premisses o principis que s’advoquen des del propi moviment (assemblearisme i nul·la jerarquització, solidaritat i suport mutu, acció directa, etc.) Aquesta metodologia és netament política. Així mateix pensar que aquests principis no responen a criteris polítics és arrissar el dogmatisme a nivells suprems.

Dit açò, és constatable, que en la construcció d’aqueixos espais d’anàlisis i debat polítics encara queden molts passos a realitzar en molts llocs, recentment es presentava a Saragossa Aunar (http://aunar.org/) però també falta un suport decidit de moltes organitzacions i col·lectius per a consolidar i visualitzar el que, d’altra banda, moltes persones observem respecte a la infinitat d’iniciatives i projectes que naixen dins de la “galàxia” llibertària o funcionen sota els principis organitzatius (polítics) de la mateixa.

Sumant arguments als quals podem trobar en les webs anteriorment ressenyades sobre la importància i necessitat d’aquestes estructures organitzatives afegiríem dues més. El primer de caràcter emocional, simbòlic, i un segon d’índole històrica i estructural.

Rellegint el superb assaig Els anarquistes espanyols de Murray Bookin, podem trobar un capítol final de conclusions on l’autor es pregunta sobre els factors que varen influir en la CNT, i per extensió en tot el moviment llibertari d’aquella època, perquè s’engegara semblant procés revolucionari. Les conclusions que s’apunten són variades però existeix una que Murray considera essencial. Aquesta apuntaria cap a la creença generalitzada que estaven contribuint a la creació d’una nova societat basada en els valors que tant anhelaven aconseguir. Aquesta creença constructiva va animar i plenar d’il·lusió a milions de persones en el sentiment de pertinença a un moviment comú de major envergadura, independentment de la filiació individual a ateneus, grups o sindicats, el seu espai vital rural o urbà, o als corrents que més professaven. Lògicament, foren conscients o no d’açò, l’estat emocional individual influeix en la construcció de allò col·lectiu d’una forma determinant. Per contra, quan es sotmet a les persones a unes condicions extremes resulta molt més complex que establisquen vincles de solidaritat entre elles ja que la lluita per la supervivència adquireix un caràcter allunyat de qualsevol racionalitat i deslliga la recerca d’eixides totalment individualitzades, un salve´s qui puga i com pugua

El segon argument entronca, d’una banda el context històric en el qual ens movem i la necessitat estructural del poder per seguir perpetuant-se passe el que passe amb l’actual modele capitalista globalitzat (o siga, independentment que el seu col·lapse tarde 5 o 50 anys) amb la lògica de com “veiem” des de cadascuna de nosaltres el món que ens envolta, i principalment, com ho van absorbint les noves generacions. Des d’aquestes premisses no podem més que estar alarmades i preparades respecte al creixement exponencial de les organitzacions i partits ultradretans en molts llocs del continent europeu, en la més que evident confirmació que els Estat-Nació segueixen i van seguir condicionant les nostres vides i, finalment, en la reflexió que cal construir i consolidar alternatives solgudes a les noves estructures totalitàries que s’estan afermant en el subconscient col·lectiu. No voler adonar-nos de la “màgia atraient” que exerceix el poder, de la seua suposada eficàcia per a traure’ns de “l´abisme” social on ens trobem i, a més, de “protegir-nos” de l’hostilitat del món que ens envolta és no acabar d’entendre com aqueix poder “enamora” a la gent i, sobretot, a les generacions que inicien el seu camí. El feixisme dispers, difús, ambiental del que parla Antonio Méndez Rubio en el seu llibre Feixisme de Baixa Intensitat és un fet a tenir molt en compte. I són aqueixos micro feixismes individuals, personals, xicotets, els que alimenten la bèstia.

Finalment la suma d’esforços en suport de les nostres accions i projectes multiplica la seua eficàcia i la seua difusió en més capes de la població. En aquesta consideració, tenir un projecte polític comú és fonamental si volem eixir de l’aïllament al que se’ns sotmet (i en ocasions ens sotmetem) i poder donar alternatives viables al sistema econòmic social (polític) de dominació anomenat capitalisme.

José Asensio

Equip Comunicació CGT-PV