Entrevista amb Ángeles Bartual López, Delegada de CGT en Clece (Neteja Hospital La Fe).
Va nàixer a València en 1972. Filla de manxega i valencià, “de gent obrera”, la seua mare es va quedar vídua molt jove en morir el pare amb només 33 anys. Entre la dona i els cinc xiquets, van traure endavant la casa. A Ángeles se li va donar l’oportunitat d’estudiar però no va acabar el Batxiller. Amb amb 20 anys, va ser mare per primera vegada i va decidir prioritzar el temps dedicat als seus tres fills. Fins als 29 anys, i a causa de la necessitat d’aportar un salari més a la família, no va començar a treballar fora de casa. I ho va fer en la neteja de l’Hospital Universitari La Fe. Es va trobar a l’inici dels anys 2000 amb una plantilla hereva d’una llarga tradició de lluita que, encara que no va aconseguir revertir l’externalització de la neteja en els anys 80 del segle passat, sí que va garantir unes condicions laborals dignes que amb dificultats perduren avui. Ángeles es va afiliar a CCOO, el sindicat més votat que per aquell temps conservava el prestigi de les lluites passades, però va acabar desenganyada i es va esborrar. Després de passar per una segona afiliació molt breu i puntual al majoritari, va decidir afiliar-se a la CGT. El passat mes de gener, en substitució d’un company, va entrar a formar part del Comitè d’empresa en Clece, l’empresa de Florentino Pérez i subcontracta des de 2012 de la Fe. Després de les eleccions de 2015, l’òrgan de representació està conformat per 5 representants de CGT, 7 de CCOO, 2 de SIL i 3 d’USO. En aquesta entrevista, Ángeles Bartual retrata, després de la crisi, quina és la situació d’aquest sector feminitzat, com viu la bretxa salarial i què pensa de la lluita de les dones en l’actualitat.
Com arribes a la militància sindical en CGT?
En La Fe hi havia majoria d’un sindicat. Jo considerava que havia de ser tot més plural. No podia ser que prengueren decisions sempre els mateixos perquè no estava funcionant. Llavors vaig optar per recolzar la candidatura de CGT per a veure si així aconseguíem trencar el domini d’aquest sindicat majoritari, CCOO. Em sap greu anomenar sigles, perquè són companyes, són treballadores, cadascun ho fa el millor que sap i jo no puc dubtar que hi haja darrere un treball. Potser no es van prendre les decisions correctes quan va caldre prendre-les. Vaig entrar a formar part del Comitè al gener de 2018, quan un company va deixar la responsabilitat.
Com ha evolucionat el sindicalisme en el sector de la Neteja de la Fe?
El trasllat al nou edifici de la Fe ens va sorprendre en plena crisi. Fins llavors les coses més o menys funcionaven, s’anaven aconseguint xicotets assoliments fins que va arribar la signatura del Conveni del 2005.
Va coincidir amb una vaga de neteja a València en la qual es van implicar diversos sectors. Va ser una vaga molt potent. Fins que se’ns va convocar en la seu de CCOO i se’ns va dir que la vaga es desconvocava perquè UGT havia signat un acord. Crec que ho van fer malament perquè just aqueix any estaven la Fórmula 1 i també la Copa Amèrica. I es podia haver fet molta pupa, hauríem d’haver espentat als treballadors a aguantar una miqueta més. A part del pèssim conveni col·lectiu que es va signar, en el centre de la Fe ocorria el de sempre: no es cobrien algunes baixes, etc. La lluita per aquell temps consistia senzillament a mantenir-nos. I amb el canvi a la nova Fe ja ens va enxampar el tema de la crisi i va arribar Clece amb les rebaixes. Ens va imposar fins i tot un ERO. Les companyes, per por, perquè veníem d’una vaga, perquè Conselleria no pagava a l’anterior empresa que era Esabe, vam fer una vaga, crec que en benefici de l’empresa, perquè de seguida Conselleria va alçar les orelles i va pagar. Però, malgrat això, amb el canvi d’empresa, Esabe es va marxar sense pagar-nos. Tenint en compte que la majoria som dones, moltes famílies monoparentals, va fer pols a un munt de famílies. Ni Conselleria ni Direcció es van fer càrrec de res.
Va entrar llavors Clece i amb l’excusa de la crisi jo vaig entendre que els sindicats defensaven, sobretot els majoritaris, que l’ ERO era l’única alternativa que teníem perquè, clar, estàvem en crisi i amb la reforma laboral no quedava més remei. Llavors un grup de treballadores vam voler saber més sobre el que era un ERO, si era legal que s’aplicara en un hospital ja que no treballàvem per productivitat… Una advocada laboralista ens va dir que era surrealista. Aqueixes poques companyes intentem, en cada assemblea que teníem, queixar-nos i exposar la situació. Però no es va arribar a impugnar. No teníem ni els coneixements ni els mitjans per a fer-ho. Llavors jo no estava afiliada a cap sindicat. Després vaig tornar a afiliar-me a CCOO pel tema del Fogasa. Ho vaig viure com si fórem borregos, totes a afiliar-nos senzillament perquè volíem que se’ns solucionara el problema econòmic amb el Fogasa.
Aquella advocada no va poder fer res. Els sindicats estaven convençuts que era un ERO legítim perquè sobrava molta gent i era l’única manera que no tiraren ningú. La qüestió era que totes les empreses que liciten saben en quines condicions entren a donar el servei, per la qual cosa han de comptar amb un pla operatiu abans d’entrar a subhasta, entenc.
Un dels problemes que tenim és que ni se sap quants treballadors som. Entre altres coses perquè hi ha invalideses que, fins que no són totals, no es donen com a baixa de l’empresa i segueixen comptant com a personal. També hi ha excedències, companyes que, com ens coneixem totes, sabem que no van a tornar però com no han complit cinc anys, segons se’ns explica, expliquen com a personal. Nosaltres creiem que hem perdut plantilla però no hi ha manera de demostrar-ho. Jo volia elaborar un cens de personal que va venir de la Fe vella i del personal que realment hi ha però és molt complicat. Quan es va obrir La Fe nova, Esabe va ampliar la plantilla 30 persones però desconeixem quin és realment el nombre d’empleats. Quan va arribar Clece i va aplicar el ERO, eixíem mensualment unes 30 persones, i després va ser reduint-se en dies. Fins que finalment un sindicat minoritari ho va denunciar i va ser aleshores quan, i açò és dur, el Comitè d’empresa i l’empresa signaren la finalització de l’ERO i no es va poder continuar endavant amb la denúncia. Ni es va arribar a judici ni es va poder demostrar que era il·legal.
Ací i ara quines són les principals reivindicacions laborals que teniu?
La cobertura de personal. No tenir un cens és un obstacle. I a més, ara, com les contractacions són per hores, ells estan obligats a complir hores anuals, ja no som “presències”. No demanem un 100% però sí un mínim perquè es puga treballar correctament. Hi ha moltíssimes baixes. Deduïm que es deu a l’estrès, a l’excessiva càrrega de treball. Serveis repartits per la falta de personal… Treballem unes set hores diàries, tenim 10 minuts a les 8h per a desdejunar, 10 minuts a les 12h per a prendre’ns alguna cosa, i 20 minuts per a esmorzar. Cadascuna té una zona que netejar i, si manca gent, hi ha zones que es reparteixen. No cal oblidar que estem treballant en un hospital, on la higiene és fonamental. Les zones crítiques com a reanimació, intensiu, quiròfans o UCI pediàtrica, les respecten. Reparteixen en altres serveis.
Cal dir que som netejadores especialitzades, tots els anys rebem a més una formació. El problema és que no entra gent nova, només es cobreixen les prejubilacions.
Abans de finalitzar l’any passat, vam fer cursets i van haver de contractar a gent perquè nosaltres poguérem acudir als cursos. Fer-los ens suposava un estrès perquè no se’ns cobria en els serveis, havíem de recuperar les hores dins de la jornada. CGT i el personal que més ens implicarem conscienciarem a la gent que si no se’ls substituía es podien negar a fer-los. Al no apuntar-se el personal als cursets de formació, l’empresa es va veure obligada a contractar gent.
D’aqueixa gent que van contractar per a substitucions, van fer ampliacions de contracte de cinc o sis persones. Hi ha 44 baixes, més invalideses, i només van agafar a cinc o sis persones més…
Quin percentatge de dones hi ha en la plantilla?
Diria que som un 85%. La majoria superem els 40, precisament perquè no hi ha quasi contractacions.
Patiu la bretxa salarial?
Per descomptat. I se suposa que Clece treballa el tema de la igualtat, de fet als homes els ha posat a netejar, la qual cosa no és habitual. El problema és, pose un exemple, que es fa un curset d’escaladors per a netejar l’hospital per fora. A pesar que va haver-hi companyes que van voler apuntar-se, van acabar fent el curset solament homes perquè únicament els van seleccionar a ells així que només ells van tenir accés a poder cobrar un plus significatiu, pel risc. I sempre ha sigut així des que jo treballe allí. L’especialitat sempre se’ls ha donat als homes. Crec que part de responsabilitat la tenim nosaltres perquè tampoc hem fet per que açò no fóra així. Sent majoria de dones, podríem haver espentat per canviar açò. Però crec que és perquè les dones se senten més còmodes en el seu rol “femení”. Jo com a dona, netege; tu, com eres home, passes la màquina. Però després la realitat és que hi ha homes que no han exercit la seua especialitat encara que sí que l’han cobrada, i dones que hem passat màquines sense tenir l’especialitat. Totes som conscients que són ells a qui se’ls dóna l’especialitat. Així, els homes que la tenen cobren més que les dones fent un festiu de cada quatre mentre que nosaltres, les de la vesprada, fent caps de setmana alterns, ens costa arribar als 1000 euros. En canvi ells, excepte els més joves que tampoc compten amb l’especialitat i estan igual que nosaltres, ronden el salari mitjà.
Què penses de la convocatòria de vaga general feminista?
És molt important. És vital conscienciar a les dones que hem d’anar totes en la mateixa direcció. No podem estar queixant-nos, com en el nostre cas, que els homes cobren més per pujar a una góndola, i no fer res per solucionar açò. Hem d’anar totes en la mateixa direcció per a millorar. Si no per nosaltres, perquè ja som gent gran, sí pel futur dels nostres fills. Som massa individualistes, hauríem de treballar més en col·lectiu. Els homes han de participar també, perquè són part implicada. En la Secció Sindical estem treballant de manera molt activa per a preparar la vaga. Portarem al sindicat un panell que hem preparat entre totes per a mostrar el que significa per a nosaltres ser dona.
Creus que hi ha suficient informació sobre la vaga?
La informació arriba de diferents formes però no hi ha interès. Crec que el que succeeix és que les dones estan un poc desil·lusionades i defraudades amb el tema sindical. No creuen. El tema va per ací, és necessari despertar les ganes de lluitar.
No obstant açò, estem parlant d’un col·lectiu, el de les netejadores de la Fe, que ha sigut molt “canyero”.
Sí, molt. Record en La Fe vella, al principi d’entrar jo, alucinaba perquè hi havia contínuament mobilitzacions per millores. Ara, o bé perquè els sindicats no les mouen o ens han anat frenant. Només, en l’etapa Esabe i era per una qüestió econòmica perquè no se’ns pagava. Abans, tots a l’una, homes i dones, lluitàvem. Des que està Clece portem una temporada molt frenades. Les treballadores ho noten i hi ha escepticisme, no es deixen moure. En sentir-se utilitzades, diuen “em moc perquè em dóna la gana”. Estan decebudes, i enfadades per les coses que s’han anat fent en els últims set anys. Aquesta és una etapa de treballar-nos molt els sindicats que la gent torne a creure i a confiar en la lluita organitzada. Hem de treballar junts per a millorar encara que ens trobem amb limitacions.
Què et sembla que UGT i CCOO hagen convocat només dues hores d’aturada en comptes de vaga de 24 hores com demanava el moviment feminista?
Al marge de les sigles, crec que hauríem de treballar tots en la mateixa direcció perquè, al final de la història, l’objectiu hauria de ser el mateix. El problema és que els sindicats majoritaris s’han polititzat.
Com és la labor de CGT?
Entrarem quatre delegades de CGT, però la delegada d’USO, com no estava contenta amb el seu sindicat, es va passar a CGT. La Confederació ha crescut gràcies al treball que s’ha fet. Jo sóc nova però puc dir que CGT sempre està ací, amb les companyes. Els afiliats a CGT van ser els primers que van cobrar del Fogasa, els altres sindicats van cobrar més tard i fins i tot va haver-hi algun que va tenir problemes. També per com es preocupen per les companyes, siguen del sindicat que siguen, no diferencien entre afiliats o no. A més, sempre es té al personal informat, es publiquen les actes de les reunions.
Vas estar en el Congrés de CGT?
No perquè no vaig poder. Em vaig assabentar però em va ser impossible per temes personals. Però sí que m’arriba informació pel correu així que estic al tant de tot.
Vols afegir alguna cosa més?
Crec que les dones hauríem d’implicar-nos més. Que som en part responsables del que està succeint amb el tema de la bretxa salarial, sobretot en els sectors més precaris com el de la neteja, que hàgem d’assumir un rol que no ens pertany. Que hem de prendre consciència que som tan capaces com ells i que tenim tant dret com ells de cobrar aqueixos plusos i de preparar-nos per a açò. La qüestió és que se’ns tracte per igual i tinguem les mateixes oportunitats. Hem de ser conscients que els canvis depenen també de nosaltres, del que treballem perquè succeïsquen. Si ens mantenim passives, som part responsable del que està succeint. És una crítica constructiva.
Libertad Montesinos
Equip Comunicació CGT-PV
Entrevista publicada en Notícia Confederal Març 2018
