×

“Trump, el fons de la qüestió”

“Trump, el fons de la qüestió”

Article d’Enric Llopis, periodista, publicat en Notícia Confederal Juliol 2017

No solament es tracta de les picabaralles amb els periodistes i l’ús recurrent de Twitter. El passat 26 de maig, en plena cimera de l’OTAN que es celebrava a Brussel·les, al president dels Estats Units, Donald Trump, se li va ocórrer espentar al primer ministre de Montenegro, Dusko Markovic, amb la finalitat de fer-se lloc per a la fotografia oficial. Un mes abans va evitar donar la mà a Angela Merkel davant de les càmeres, en una trobada oficial en la Casa Blanca. En els mitjans de comunicació apareixen amb profusió episodis d’aquesta guisa protagonitzats per Trump, triat amb 63 milions de vots (menys que els de la seua rival, Hillary Clinton) en les eleccions presidencials del 8 de novembre.
El sociòleg i professor en la Universitat de Berkeley, Manuel Castells, realitzava una anàlisi de major profunditat en una tribuna publicada en La Vanguardia (“Trump contra el mundo”). “El que sembla un munt de grolleries i una malaptesa diplomàtica revela una estratègia absolutament consistent”. Molts dels votants de Trump es reafirmen en la seua decisió, assenyala l’autor de la trilogia “L’era de la informació”. Són la classe obrera blanca i la població rural castigades per la crisi econòmica i la globalització, a qui els separa una gran barrera ideològica i material d’altres grups socials, com les elits cultes i cosmopolites de les grans ciutats. Segons Castells, beneficiaris directes de les decisions del president són les grans petrolieres, les corporacions del gas i del carbó, el lobby antiecològic i aquells que pretenen acabar amb les mesures de protecció ambiental.
Un exemple de la connexió d’interessos és l’actual secretari d’Estat (responsable de les Relacions Internacionals), Rex Tillerson, qui va ocupar el càrrec de director executiu d’una de les grans petrolieres mundials, Exxon Mobil. En els primers dies de juny, Trump anunciava així mateix que Estats Units es retirava dels Acords de París per a combatre el canvi climàtic. Abans el president havia signat una ordre executiva amb la finalitat d’obrir la porta a les extraccions de petroli i gas en l’Àrtic.
El sociòleg i membre de l’Observatori Internacional de la Crisi, Andrés Piqueras, explicava a la calor de les eleccions nord-americanes en el diari digital Público que existeix una lluita oberta entre els grans poders d’Estats Units, principalment entre els “globalistes-neoliberals”, que aspiren a un “domini difús a través de les disgregades places financeres mundials” i mitjançant els tractats comercials. I un segon sector, el dels “nacionalistes-proteccionistes”, més vinculats a l’imperialisme clàssic i multinacional. La batalla té el seu correlat en el món mediàtic i virtual. La plataforma global, representada per la CNN-Ted Turner-Estafe Warner; i la multinacional, amb Fox News Corp-Rupert Murdoch com a estendard. Potser en aqueix context puga interpretar-se l’eixida d’Estats Units de l’Acord Transpacífic de Cooperació Econòmica (TPP, sigles en anglès), rubricat al febrer de 2016 per 12 països. Els signants de l’acord de lliure comerç representen el 40% del PIB mundial.
Analistes i mitjans de comunicació han destacat l’aposta militarista del president Trump.

Però Trump va guanyar les eleccions al novembre. I les dades de 2016 difoses per l’Institut de Recerca per a la Pau amb seu a Estocolm (SIPRI) apunten que Estats Units ha augmentat la despesa militar l’1,7% fins a aconseguir els 611.000 milions de dòlars. Al lideratge de la gran potència li segueixen a distància Xina (215.000 milions de dòlars en 2016) i Rússia (69.200 milions). Bé és cert que Donald Trump ha anunciat un augment del 10% en la despesa militar, de més de 54.000 milions de dòlars (el major increment des dels atemptats de l’11-S, en 2001). També és veritat que el mandatari ha demanat als socis de l’OTAN que complisquen els seus compromisos, i incrementen el pressupost militar fins al 2% del PIB abans de 2024. Però abans que el polític i milionari, conegut pels seus comentaris masclistes, arribara a la Casa Blanca, Estats Units comptava amb 7.000 caps nuclears, en comparació amb els 300 de França, els 260 de Xina i els 215 del Regne Unit (dades del SIPRI, 2016).
Trump va guanyar les eleccions amb el lema “Fisrt America”, i ja en el poder ha sostingut que la immigració és un “privilegi”. Planteja una “recuperació de les fronteres” i manté com a projecte estel·lar la construcció d’un mur entre Estats Units i Mèxic, països als quals separa una frontera de 3.000 quilòmetres. En la campanya electoral va prometre fins a la sacietat una cosa que ranejava la ignomínia: Mèxic hauria de reemborsar els costos de la construcció del mur. Actualment hi ha una poc més de mil quilòmetres de tanca construïda en la frontera entre tots dos països, que van començar a alçar-se en 1994, durant la presidència de Clinton.
Malgrat el perfil del votant de Trump retratat per Manuel Castells, ha sigut el primer president dels Estats Units inclòs en la llista de milionaris de la revista Forbes. Ocupa el número 544 en el llistat, amb una fortuna de 3.500 milions de dòlars amassada principalment en el negoci immobiliari. Símbol d’aquest poder és la Torre Trump, gratacel de 200 metres d’altura emplaçat en la Cinquena Avinguda de Nova York. Els periòdics han indagat en les obligacions fiscals del candidat Donald Trump. Així, en plena campanya electoral, The New York Times va informar que en 1995 Trump va declarar pèrdues per valor de 916 milions de dòlars, la qual cosa podria haver-li reportat -de manera legal, aclareix el periòdic- extraordinaris beneficis fiscals. A més, s’ha compromès a reduir el tipus màxim de l’impost sobre la renda (al 35%), eliminar el de successions i reduir el de societats (al 15%). Una contrareforma fiscal en tota regla. Mentre, la retirada de l’anomenat “Obamacare” deixaria sense segur mèdic a 14 milions de nord-americans.
Molts analistes han criticat la discordança entre els fets i les declaracions del polític i empresari de 71 anys. El 20 de maig va tancar a Riad un acord per a la venda d’armes a Aràbia Saudita per valor de 110.000 milions de dòlars, el major de la història d’Estats Units. Una de les justificacions del tracte va ser la lluita contra el terrorisme en la regió, malgrat les denúncies com les del politòleg i activista Noam Chomsky, qui va afirmar en la cadena libanesa Al-Mayadeen: “Estats Units fa els ulls grossos al suport d’Aràbia Saudita al terrorisme”; i en la nord-americana Democracy Now!: “Aràbia Saudita és el centre de l’extremisme islàmic radical”. Així mateix Trump ha donat el seu suport als països -Aràbia Saudita, Unió dels Emirats Àrabs, Baréin i Egipte- que han trencat relacions diplomàtiques i han tancat les fronteres amb Catar. Coincideix que el règim de Qatar recolza el terrorisme, encara que la base aèria nord-americà més important de la regió siga la d’Al Udeid (Catar). I que el 15 de juny aquest país signara la compra de 36 avions F-15 a Estats Units (12.000 milions de dòlars). L’alternativa? El matrimoni Obama acaba d’adquirir la mansió a Washington a la qual es va mudar en abandonar la Casa Blanca. Per vuit milions de dòlars.

Enric Llopis, periodista

Castellà

Trump, el fondo de la cuestión

No sólo se trata de los rifirrafes con los periodistas y el uso recurrente de Twitter. El pasado 26 de mayo, en plena cumbre de la OTAN que se celebraba en Bruselas, al presidente de los Estados Unidos, Donald Trump, se le ocurrió empujar al primer ministro de Montenegro, Dusko Markovic, con el fin de hacerse un hueco para la fotografía oficial. Un mes antes evitó estrechar la mano a Ángela Merkel delante de las cámaras, en un encuentro oficial en la Casa Blanca. En los medios de comunicación aparecen con profusión episodios de esta guisa protagonizados por Trump, elegido con 63 millones de votos (menos que los de su rival, Hillary Clinton) en las elecciones presidenciales del 8 de noviembre.

El sociólogo y profesor en la Universidad de Berkeley, Manuel Castells, realizaba un análisis de mayor profundidad en una tribuna publicada en La Vanguardia (“Trump contra el mundo”). “Lo que parece una sarta de groserías y una torpeza diplomática revela una estrategia absolutamente consistente”. Muchos de los votantes de Trump se reafirman en su decisión, señala el autor de la trilogía “La era de la información”. Son la clase obrera blanca y la población rural castigadas por la crisis económica y la globalización, a quien les separa una gran barrera ideológica y material de otros grupos sociales, como las élites cultas y cosmopolitas de las grandes ciudades. Según Castells, beneficiarios directos de las decisiones del presidente son las grandes petroleras, las corporaciones del gas y del carbón, el lobby antiecológico y quienes pretenden acabar con las medidas de protección ambiental.

Un ejemplo de la conexión de intereses es el actual secretario de Estado (responsable de las Relaciones Internacionales), Rex Tillerson, quien ocupó el cargo de director ejecutivo de una de las grandes petroleras mundiales, Exxon Mobil. En los primeros días de junio, Trump anunciaba asimismo que Estados Unidos se retiraba de los Acuerdos de París para combatir el cambio climático. Antes el presidente había firmado una orden ejecutiva con el fin de abrir la puerta a las extracciones de petróleo y gas en el Ártico.

El sociólogo y miembro del Observatorio Internacional de la Crisis, Andrés Piqueras, explicaba al calor de las elecciones norteamericanas en el diario digital Público que existe una lucha abierta entre los grandes poderes de Estados Unidos, principalmente entre los “globalistas-neoliberales”, que aspiran a un “dominio difuso a través de las disgregadas plazas financieras mundiales” y mediante los tratados comerciales. Y un segundo sector, el de los “nacionalistas-proteccionistas”, más vinculados al imperialismo clásico y multinacional. La batalla tiene su correlato en el mundo mediático y virtual. La plataforma global, representada por la CNN-Ted Turner-Time Warner; y la multinacional, con Fox News Corp-Rupert Murdoch como estandarte. Quizá en ese contexto pueda interpretarse la salida de Estados Unidos del Acuerdo Transpacífico de Cooperación Económica (TPP, siglas en inglés), rubricado en febrero de 2016 por 12 países. Los firmantes del acuerdo de libre comercio representan el 40% del PIB mundial.

Analistas y medios de comunicación han destacado la apuesta militarista del presidente Trump. Pero Trump ganó las elecciones en noviembre. Y los datos de 2016 difundidos por el Instituto de Investigación para la Paz con sede en Estocolmo (SIPRI) apuntan que Estados Unidos ha aumentado el gasto militar el 1,7% hasta alcanzar los 611.000 millones de dólares. Al liderazgo de la gran potencia le siguen a distancia China (215.000 millones de dólares en 2016) y Rusia (69.200 millones). Bien es cierto que Donald Trump ha anunciado un aumento del 10% en el gasto militar, de más de 54.000 millones de dólares (el mayor incremento desde los atentados del 11-S, en 2001). También es verdad que el mandatario ha pedido a los socios de la OTAN que cumplan sus compromisos, e incrementen el presupuesto militar hasta el 2% del PIB antes de 2024. Pero antes de que el político y millonario, conocido por sus comentarios machistas, llegara a la Casa Blanca, Estados Unidos contaba con 7.000 cabezas nucleares, en comparación con las 300 de Francia, las 260 de China y las 215 del Reino Unido (datos del SIPRI, 2016).

Trump ganó las elecciones con el lema “Fisrt America”, y ya en el poder ha sostenido que la inmigración es un “privilegio”. Plantea una “recuperación de las fronteras” y mantiene como proyecto estelar la construcción de un muro entre Estados Unidos y México, países a los que separa una frontera de 3.000 kilómetros. En la campaña electoral prometió hasta la saciedad algo que rayaba la ignominia: México tendría que reembolsar los costes de la construcción del muro. Actualmente hay algo más de mil kilómetros de valla construida en la frontera entre ambos países, que empezaron a levantarse en 1994, durante la presidencia de Clinton.

Pese al perfil del votante de Trump retratado por Manuel Castells, ha sido el primer presidente de los Estados Unidos incluido en la lista de millonarios de la revista Forbes. Ocupa el número 544 en el listado, con una fortuna de 3.500 millones de dólares amasada principalmente en el negocio inmobiliario. Símbolo de este poderío es la Torre Trump, rascacielos de 200 metros de altura emplazado en la Quinta Avenida de Nueva York. Los periódicos han indagado en las obligaciones fiscales del candidato Donald Trump. Así, en plena campaña electoral, The New York Times informó de que en 1995 Trump declaró pérdidas por valor de 916 millones de dólares, lo que podría haberle reportado -de manera legal, aclara el periódico- extraordinarios beneficios fiscales. Además, se ha comprometido ha reducir el tipo máximo del impuesto sobre la renta (al 35%), eliminar el de sucesiones y reducir el de sociedades (al 15%). Una contrarreforma fiscal en toda regla. Mientras, la retirada del llamado “Obamacare” dejaría sin seguro médico a 14 millones de estadounidenses.

Muchos analistas han criticado la discordancia entre los hechos y las declaraciones del político y empresario de 71 años. El 20 de mayo cerró en Riad un acuerdo para la venta de armas a Arabia Saudí por valor de 110.000 millones de dólares, el mayor de la historia de Estados Unidos. Una de las justificaciones del trato fue la lucha contra el terrorismo en la región, a pesar de las denuncias como las del politólogo y activista Noam Chomsky, quien afirmó en la cadena libanesa Al-Mayadeen: “Estados Unidos hace la vista gorda al apoyo de Arabia Saudí al terrorismo”; y en la estadounidense Democracy Now!: “Arabia Saudí es el centro del extremismo islámico radical”. Asimismo Trump ha dado su apoyo a los países -Arabia Saudí, Emiratos Árabes Unidos, Baréin y Egipto- que han roto relaciones diplomáticas y han cerrado las fronteras con Catar. Coincide en que el régimen catarí apoya el terrorismo, aunque la base aérea estadounidense más importante de la región sea la de Al Udeid (Catar). Y que el 15 de junio este país firmara la compra de 36 aviones F-15 a Estados Unidos (12.000 millones de dólares). ¿La alternativa? El matrimonio Obama acaba de adquirir la mansión en Washington a la que se mudó al abandonar la Casa Blanca. Por ocho millones de dólares.

Enric Llopis, periodista.

 

NC Febrer 2010.qxd

Comparteix